Quan l’‘argentí’ volia substituir l’espanyol: la lliçó per al debat menorquí

Enmig del carregós debat sobre el nom i la unitat de la nostra llengua (no s’acabarà mai?) és habitual que, quan algú diu allò de ‘menorquí sí, català no’, algú altre demani per què no es diu això mateix del castellà. A Extremadura, a la Pampa o als carrers de Ciutat de Mèxic, se sol dir, tothom té clar que parla la mateixa llengua, sense perjudici de les formes pròpies en el vocabulari, la fonètica, l’entonació i la sintaxi. Per què, llavors, no s’aplica el mateix criteri al català? Idò resulta que sí, que entre els parlants del castellà també hi ha hagut intents de secessionisme lingüístic que són la mar d’entretinguts.

Els treballs que va dedicar a aquesta qüestió el filòleg Amado Alonso són especialment interessants. Nascut a Navarra el 1896, va treballar molts anys a l’Argentina, on es va nacionalitzar, i a diverses universitats dels Estats Units, on va morir el 1952. D’entre els molts temes als quals va dedicar la seva investigació hi ha, precisament, el negacionisme de la unitat de la llengua castellana i els debats sobre la seva denominació.

Al llibre Castellano, español, idioma nacional (1938), Alonso explica que durant segles el nom donat a les llengües no va tenir cap intenció política, sinó que es referia únicament al seu lloc de procedència. Com que el castellà havia nascut a Castella, aquest va ser el nom que se li va donar. Però quan la llengua castellana va començar a tenir un valor de projecció internacional es va començar a preferir el nom d’espanyol, de la mateixa manera que a França la llengua d’oeïl va començar a ser anomenada ‘francès’.

Segles més tard, quan les colònies americanes es van començar a independitzar d’Espanya, els nous dirigents nacionals sentien la necessitat de trencar qualsevol vincle amb l’antic Imperi, i el separatisme també va arribar a la llengua. Per començar, molts van tornar a preferir el nom de castellà al d’espanyol. I des de finals del segle XIX fins ben entrat el XX, a l’Argentina, Mèxic i altres estats americans es van aprovar lleis que parlaven de l’‘idioma nacional’ o ‘nuestra lengua’ per evitar qualsevol referència al seu origen.

I després del canvi de nom va venir la negació de la unitat de la llengua per part dels polítics nacionalistes. Els filòlegs van denunciar la manipulació política del que havia de ser una discussió científica. Alonso cita el periodista argentí Arturo Costa Álvarez, molt crític amb aquella deriva, per a qui l’ús de fórmules ambigües per referir-se a la llengua comuna “no serveix més que per encobrir, com si fos una verhonya, el nom real de l’idioma que parlam, i per fomentar en els nostres beneits l’esperança que, a còpia de dissimular el nom de la cosa, aquesta ha d’acabar per canviar la naturalesa”. Perquè, en efecte, aquesta era la intenció dels secessionistes: canviar el nom per acabar afirmant que l’espanyol podia ser la llengua d’Espanya, però que a Amèrica es parlaven altres idiomes, diferents a cada país.

La lliçó d'Amadeo Alonso

Amado Alonso explica que el mateix debat també es va produir al Brasil en relació amb el portuguès, i als Estats Units, en relació amb l’anglès. Diversos polítics i escriptors nord-americans antibritànics van defensar denominacions com ‘National Language’, ‘Statish Language’, ‘American Language’ i ‘Federal Language’, entre d’altres, tot per evitar la denominació de ‘llengua anglesa’. Encara l’any 1923, un congressista de Montana va fer una proposició de llei perquè l’idioma fos designat oficialment com ‘American Language’, i que la paraula ‘English’ fos esborrada de tots els documents oficials. Alonso, és clar, celebra que la premsa es vagi prendre de broma aquesta ocurrència i la reduís al ridícul, contribuint al fet que el projecte no sortís de la comissió del Congrés on s’havia presentat. La conclusió d’Alonso, òbvia, és que la naturalesa de la llengua no barata pel fet que se’n canviï el nom.

Sembla que el destí ens condemna al bucle. Els que volen que el menorquí sigui una illa, sense ponts ni passat, haurien de llegir més. La riquesa del menorquí no necessita passaport propi per ser autèntica. Voler deslligar el menorquí del català és tan irrisori com un argentí que deia, encès de passió, que la demostració més clara que l’argentí i l’espanyol són dues llengües diferents és, justament, la diferència de passió amb què parlen uns i altres.

Si Amado Alonso aixequés el cap potser somriuria en veure que els que avui volen segrestar el menorquí per reduir-lo a patuès insular, sense cap ambició, sense cap projecció fora dels nostres set-cents quilòmetres quadrats, fan el mateix paper galdós que aquells que volien trossejar el castellà o l’anglès a Amèrica. Per a Alonso, el secessionisme lingüístic americà amagava un complex d’inferioritat sota un aspecte d’orgull nacional i demanava menys ventre i més cervell. Vet-ho aquí.