Llengua i escola: on som ara?

“En tota la legislatura, l’única mesura del programa de Vox que ha prosperat a les Balears ha estat permetre l’entrada de menors als toros”. Olé. 

La frase és magnífica. A primera vista sembla l’àcida descripció que qualque comunicador esquerranós ha fet del patètic balanç de l’extrema dreta a les Balears i de la seva manifesta incapacitat per aplicar els seus principis i postulats. Bàsicament, el fang i la caspa, per entendre’ns.

Però no. Devem la frase a l’ínclit Sergio Rodríguez, diputat de Vox, que, en seu parlamentària, va voler certificar en el diari de sessions de la Casa l’absoluta inutilitat de la seva acció política.

És un resum excel·lent de l’enèsim episodi de tribulació lingüística del mandat: fum, fum, fum. Molta obsessió malaltissa traslladada a la tribuna d’oradors una i altra vegada, però a l’hora de la veritat, res. D’això, se’n diu impotència.

La nova astracanada se substanciava arran de la presentació per part de Vox d’una fantasiosa proposició de llei que suposadament hauria implicat la demolició de l’ordenament lingüístic escolar i que atacava frontalment la Llei de normalització lingüística, el Decret de mínims i l’autonomia de centre. 

Ja se sabia amb antelació que tot quedaria en no-res perquè el Partit Popular havia anunciat el seu vot negatiu, cosa que, certament, no és una cosa menor. Però la photo finish va ser fins i tot més divertida, perquè la proposta només va aconseguir quatre vots del cada vegada més minvat grup d’extrema dreta. Dos dels exdiputats de Vox –Idoia Ribas i Agustín Buades–, a més, varen tenir l’amabilitat d’explicar el seu vot negatiu: consideren la redacció proposada un “nyarro jurídic inacabat i ambigu”. I, com a bons experts en la matèria, en parlar de “nyarros” se’ls ha de donar tota la credibilitat.

A propòsit d’això, el PP va acabar d’embullar la troca presentant, el dia anterior al debat, la seva contraproposta, que s’haurà de debatre més endavant i que garanteix, per tant, allargar el nou episodi de gastritis lingüística: incloure explícitament a la LEIB el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament i substituir-hi l’expressió “‘Ús’ de les modalitats insulars de la llengua catalana” per “‘Ús i difusió’ de les modalitats insulars de la llengua catalana”. En fi...

La finta del PP no va agradar gens a Vox, que va parlar de “traïció” i es va esgargamellar dramàticament: “Quina és la fórmula perquè jo demà pugui demanar que el meu fill estudiï el 50% en castellà a un col·legi públic?”. Brutal.

Arribats a aquest punt, convendria tornar a la realitat i avaluar, després de tanta toxicitat i demagògia, en quin punt exacte ens trobam. No és gaire complicat i es resumeix bàsicament així: el model lingüístic escolar de les Balears continua intacte; cap centre escolar pot fer menys del 50% en català; tots poden arribar al 100% en català; la decisió és de cada centre a través del seu PLC; el català és el vehicle d’expressió normal en les activitats educatives i complementàries, i en les comunicacions i l’administració dels centres. Fàcil, no? Total, que molta pirotècnia, però continuam exactament allà on érem. 

Previsiblement, l’única modificació mínimament vistosa –que no rellevant–, serà la inclusió explícita del castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament, cosa que no deixa de ser una obvietat a la vista del que diu la mateixa LEIB una mica més avall: “La llengua castellana, com a llengua d’ensenyament i aprenentatge, també podrà ser utilitzada per decisió de cada centre educatiu” (Art. 135.3). Obvi, no? En quina llengua, si no, es fan la resta d’assignatures en els centres que no preveuen arribar al 100% en català segons el seu PLC?   

Novament, és el sagaç Sergio Rodríguez qui ho ha clissat astutament, i per això ha valorat lúcidament la iniciativa del PP: “Un canvi buit, sense contingut, que no va enlloc”, “Un gest de cara a la galeria”, “Una estafa”... Talment, Sr. Rodríguez, vostè ho ha dit. Tot el que fa el PP en aquest tema és això: parlar per parlar sense el més mínim efecte tangible. I enganar-vos una i altra vegada. Estau tots sols, no estau avançant i no ho aconseguireu.

Ens hem d’entendre, però: aquesta intoxicació permanent no és innòcua i s’acaba traslladant a les escoles i a la societat un perillós relat de derrota i una falsa sensació de retrocés del model lingüístic escolar. El desànim i la desorientació són letals intrínsecament, sense necessitat de munició efectiva.

Per això els agents i les forces progressistes haurien de trobar la manera de contrarestar la fal·laç sensació de regressió que Vox vol inocular-nos. O, com a mínim, haurien d’intentar no amplificar encara més la seva retòrica malaltissa. El catastrofisme i el melodrama no són sempre la millor opció. Jo deixaria la cavalleria per a millor ocasió.