25/03/2022

La llengua del creador

3 min

Sempre que un artista català –o illenc, o valencià– triomfa internacionalment ve de gust avaluar fins a quin punt la llengua que usa pot haver influït en el seu èxit. L’Os d’Or a la Berlinale a la pel·lícula Alcarràs va motivar que molta gent fes escarni dels creadors nostrats que, per “arribar a més gent”, trien la llengua castellana. Com si la finalitat de fer cinema, d’escriure o de cantar no fos fer art, sinó “arribar a més gent”, cosa que evidencia fins a quin punt, amb unes prioritats tan errades, s’acaben fent obres de segon nivell, o molt probablement fallides. La pel·lícula de Carla Simón mostra que es pot fer cinema en català i que aquest pot córrer arreu del planeta, perquè tanmateix els cinèfils miren les pel·lícules subtitulades, i els és igual si la llengua original és el català, el castellà o l’arameu. Simón ens mostra una família lleidatana, preocupada pel destí del seu hort de presseguers, en la línia d’aquella família de Txèkhov, que tenia cirerers en un terreny que estaven a punt de perdre. 

Les bones històries estan lligades a un tros de món, i s’han d’expressar en la llengua de la terra, perquè és així com comuniquen tota la seva veritat. La resta són traduccions, necessàries, sí, com els subtítols, gràcies als quals veiem sempre el cinema en la seva versió original, i podem sentir els actors en la veu que els fa vibrar el cor. És aquesta veu la que s’ha de cercar per crear alguna cosa valuosa, i si aquesta veu surt en anglès, perquè és la llengua dels teus pares, per exemple, s’ha de crear en anglès, o en castellà, per bé que no deixa de ser culturalment anòmal que els fills de la immigració castellana no sentin la llengua del país, el català, com la més natural a l’hora de posar-se a cantar o escriure. Això pot evidenciar que el castellà és la llengua de prestigi, o la natural en una part de la població que no s’ha acabat de fer seva la cultura del país, o que senten com a més pròpia la koiné d’una certa música popular i global, que també s’empelta de l’anglès amb les seves dues-centes frases fetes. Si tot el que ens envolta és en castellà (la premsa, la televisió, les converses als cafès, les cartes dels restaurants, els llibres a l’escola…) el pas a crear en català serà sempre forçat o artificiós. 

Els creadors solen expressar-se en la llengua amb la qual somien, aquella amb la qual s’expressa autònomament la part de si mateixos que els parla sense aturador ni censures, la llengua de la llibertat del propi esperit. Qui acaba forçant això, simplement per agradar i no perquè hi hagi hagut un trauma cultural (un exili forçós, una substitució cultural), pot acabar en la indigència com a artista, perquè ho fa créixer tot sobre una base de falsedat. Però també és cert que a certes formes 'artístiques' els va molt bé la impostura, la disfressa i la vacuïtat, i ja no ve d’aquí en un món de filtres i simulacions. Hi ha un llenguatge universal de la publicitat i el neó, de la sensualitat i l’emoció barateta, que no necessita ni tan sols subtítols.

Melcior Comes és escriptor