De la llei al compromís, 40 anys de la Llei de Normalització Lingüística
40 anys després de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (LNL), podem afirmar que la llengua catalana a les Illes Balears no pateix per manca de lleis, sinó per manca de voluntat política. Aquesta és la idea central que emergeix quan analitzam el recorregut d’una eina que, en el seu moment, va ser imprescindible. Aquella norma va establir el marc legal necessari per fer efectiva l’oficialitat del català i va permetre avenços innegables en àmbits com l’administració, l’educació i els mitjans de comunicació. Però, sobretot, va néixer d’un consens polític unànime que avui, quatre dècades després, sembla gairebé un miracle. Un consens polític que va anar acompanyat d’un moviment cívic, encapçalat per l’OCB i que reclamava un marc legal de regulació i protecció per a la llengua catalana del qual ja disposaven altres territoris i altres llengües de l’estat espanyol.
Amb el pas del temps, s’ha fet evident que la dificultat no rau en la llei mateixa, sinó en la manera com s’ha aplicat. Massa vegades, el seu desplegament ha estat tímid, desigual o fins i tot inexistent. Des de l’OCB, insistim que la política lingüística que han d’assumir les institucions públiques no és una opció, sinó una obligació derivada de l’Estatut que no es pot eludir.
El context actual encara complica més la situació. El model econòmic basat en el monocultiu turístic i els canvis demogràfics constants han generat una pressió enorme sobre la llengua pròpia. Sense polítiques d’acollida lingüística valentes, el català queda desprotegit en el seu propi territori. Davant aquesta realitat, les propostes existeixen, com les 50 mesures per a la sostenibilitat lingüística impulsades per l’OCB, però manca el més important: voluntat política d’aplicar-les.
A tot això s’afegeix un canvi preocupant en el panorama polític. La dreta ha anat assumint postulats cada vegada més allunyats del consens lingüístic històric, que permeté l’aprovació de la LNL, sovint condicionada per una extrema dreta que ha convertit la llengua en un camp de batalla ideològic. El resultat és una utilització partidista del català com a moneda de canvi, en lloc de convertir-lo en un element de cohesió i d’identitat compartida entre la població autòctona i l’allau de població nouvinguda. En aquest escenari, es fa més necessari que mai reconstruir grans consensos i plantar cara, sense complexos, als discursos d’odi que pretenen dividir la societat.
L’educació és un dels fronts més sensibles. El model lingüístic vigent, que ha funcionat durant dècades amb el català com a eix vertebrador, ha estat objecte d’atacs recurrents; des de plans de segregació lingüística fins a intents de judicialització per imposar quotes de castellà a les aules. Tot i que aquestes iniciatives no han prosperat, el veritable problema és el relaxament en el compliment dels projectes lingüístics als centres educatius i la manca de diligència per part de la inspecció educativa, a l’hora de fer-los complir. Sense control ni exigència, el model es debilita des de dins.
Finalment, reapareixen debats que semblaven superats, com el de la denominació de la llengua. El nom de català havia gaudit d’un ampli consens social i acadèmic, però avui torna a ser qüestionat per sectors que utilitzen el secessionisme lingüístic com a eina política i ja sabem que més que una controvèrsia real, és el símptoma d’una estratègia que pretén fragmentar-la i debilitar-la.
En definitiva, el futur del català a les Illes Balears no depèn tant de reformar les lleis existents com de la capacitat de fer complir les que ja tenim. Sense voluntat política, sense recursos i sense consensos amplis, qualsevol marc legal és insuficient.