Li pregunto com està la seva mare i no està bé

Li pregunto com està la mare, perquè sé que hi ha anat, uns dies, a cuidar-la, que és molt velleta. És el treballador del banc on tinc la hipoteca, dels pocs treballadors que queden als bancs, amb taula, ordinador, papers i bolígraf. M’assec a la taula. “Deus estar cansat d’explicar-ho...”, li dic. I fa: “No, no gens. En tinc ganes...”

Agafa un full en blanc. És metòdic, prudent, net i endreçat. Dibuixa una escala que baixa cap avall –graons perfectes– i em diu: “La mare és aquí”. I escriu el número 90 al graó de dalt de tot. “I els metges ens han dit que no millorarà”. Llavors, dibuixa una fletxa que apunta cap avall. “Ens han dit que la podem mantenir, però fins quan?”

Me’l miro plena de pena. Va tan polit, sempre, i té la taula tan endreçada... A la foto de perfil hi surt, amb els dos fills, a dalt d’una muntanya. M’ajuda quan no em paguen feines i no arribo a final de mes, em diu sempre que tingui un pla de pensions o “dormiré a la palla”, tot i que no soc el prototipus de qui “de jove no treballa”. No ens coneixem gaire. Hem firmat papers. Sempre que hi vaig, sempre que m’assec en aquella taula endreçada, em demana que li repeteixi el DNI. I cantant números diu “bai”, sense voler.

No té pare. La mare aviat no la tindrà. Ara, en certa manera, no la té, perquè ja “no hi és”. Tots els seus records de nen, els entrepans que ella feia, sense pensar-s’hi, els renys inevitables, la febre que ella tastava, els genolls pelats que ella curava, tot això se’n va no se sap on.

Sentir això, ser l’orella d’aquest conegut desconegut, que a sobre és el que em deixa seure a la taula i m’ajuda quan tinc descoberts (soc la cigala del conte i voldria ser la formiga), em fa pensar en la civilització. Som “civilitzats, tanmateix”. Jo aquest matí em miro el dibuix de l’escala descendent d’aquest qui sap si amic i em posaria a plorar de joia i de pena.