Què li hem fet a l'illa d'Eivissa?

Primer de tot, vull expressar el meu immens i sentit agraïment per aquesta medalla que m’heu concedit, sobretot perquè hi ha molta gent de Vila que la mereix tant o més que jo.

Vaig sortir d’Eivissa el 1971 per anar a estudiar a Madrid i, després, als EUA el 1982, ja fa 43 anys, Déu n’hi do! Però mai, ni per un segon, he perdut les meues arrels ni la meua cultura eivissenques, cosa que, per altre costat, seria difícil. Jo venc dels Francolins, una gent que va arribar a Eivissa ben prompte de la conquesta catalana de l’illa. Durant els segles XIV a XVI érem una família notable a la política i la societat civil eivissenca i tenguérem casa important a la Vila. Tant mon pare com ma mare, que en pau descansin, eren de Corona. Jo vaig néixer a la plaça del Parc, en aquells anys al cor de Vila. Després em vaig criar al puig dels Molins i, posteriorment, a un pis del passeig de Vara de Rey, dalt de Correus, perquè el meu pare hi treballava com a administrador. És a dir, no es pot ser molt més eivissenc, tot i que ara tengui dos passaports: un espanyol i un dels Estats Units. De fet, l’única vegada en dècades que no vaig passar mesos d’estiu a la meua casa dels afores de Santa Eulària, meravellós poble, va ser l’estiu d’aquell any de mal record per a tots, 2020.

Tornar cada any a la meua casa a una petita i retirada vall per la Venda d’Arabí, i gaudir d’unes setmanes de la pau del camp eivissenc, de la costa i la mar del nord de l’illa, de passejos per llocs tan entranyables com la costa roja del Pou del Lleó o per Dalt Vila, inclosa una parada obligatòria a la magnífica casa històrica de la família Francolí, ara Museu Puget; aquesta tornada anual, com deia, és una part essencial i necessària de la meua vida i de la meua salut mental i creativa, mentre he tengut la sort i el privilegi de poder desplegar una carrera internacional com a compositor simfònic i professor universitari.

Reconec que per un al·lot eivissenc, que va sortir d’Eivissa el 1971, a un temps on, al contrari d’ara, pràcticament no hi havia cap possibilitat consistent de formació musical a l’illa, aquesta trajectòria tan improbable em resulta una mica inexplicable. No puc estar més que agraït per les oportunitats que he tengut a la vida per desenvolupar aquesta carrera artística i professional, i per aquest i altres reconeixements que he rebut per fer allò que sempre m’ha agradat i apassionat.

Ara visc en un país on els votants, de manera autodestructiva, han posat en el poder polític un delinqüent condemnat, corrupte, autòcrata, racista i mentider que està destruint el govern, la burocràcia, l’economia, els sistemes educatius i científics, les universitats i el teixit social del país. I no parlem del mal que està fent al món. Però pensem una mica: resulta tan estranya aquesta tendència autodestructiva als eivissencs? Quina imatge creis que té Eivissa a l’estranger? Quina cara trobau que fan els meus coneguts quan els dic que som d’Eivissa? Hi ha una imatge d’Eivissa per allà fora pràcticament sinònima de Sodoma i Gomorra combinades, una espècie d’illa sense llei on tot és possible (en què esper que no acabem com aquelles dues ciutats bíbliques!). Avorreix molt haver de donar tantes explicacions pedagògiques que Eivissa no és només una party island desenfrenada, que hi ha moltes Eivisses, i que l’illa és una meravella d’història, naturalesa, gent acollidora i amable, i bellesa per tot arreu. Avui, si m’ho permeteu, voldria parlar-vos com a eivissenc que som, informat i compromès.

Què li hem fet a aquesta illa? Què han fet, o què no han fet durant dècades, les institucions que haurien pogut encaminar i regular el model turístic, econòmic i territorial d’Eivissa? A quines platges podem anar ara, els eivissencs, sense la molèstia de la massificació, ni l’agressiu bombardeig sonor dels beach clubs, ni la presència de matèries fecals, ni l’aigua verda a causa de les microalgues? Com hem permès que el turisme que domini l’illa sigui el d’oci nocturn, festa constant, excessos i abusos? Com hem consentit que s’hagi convertit en un niu de drogues i narcotraficants, juntament amb les màfies i criminals que acompanyen aquestes plagues? Com hem tolerat que sigui pràcticament impossible trobar habitatge assequible i que hi hagi autocaravanes i poblats de barraques per tot arreu? Com hem permès que barris sencers de residents no puguin dormir, nit rere nit, per la remor insuportable de macrodiscoteques a l’aire lliure o de festes il·legals a habitatges turístics? Com deixam que l’illa quedi quasi sense reserves d’aigua i, mentrestant, es continuï construint com si el futur no existís i l’aigua es perdi a tones en els hotels, piscines i gespes? Com hem tolerat que un símbol tan benèfic de l’illa, com les nostres icòniques sargantanes, hagin estat quasi exterminades per una invasió talment evitable però descontrolada de serpents? Com hem permès que les nostres carreteres estiguin col·lapsades per un tràfic excessiu durant mesos cada any? I podria continuar.

Siguem clars: tots sabem que això que dic és veritat. Idò, quan reaccionarà el poble eivissenc? Bé, ara ja és massa tard. Com als EUA, el mal ja està fet i serà molt difícil d’arreglar, la desfeta. Així i tot, no podem continuar igual, i si ho feim estam parlant d’una clara actitud autodestructiva i suïcida, que és la que hem tengut fins ara. El que ha passat a Eivissa no és una evolució, sinó una tràgica involució promoguda i permesa pels eivissencs mateixos i controlada pels interessos del gran capital, tant eivissenc com de fora. I al gran capital, igual aquí que als EUA, no li importa ni poc ni mica el benestar del poble ni la preservació del territori.

Per què us dic tot això en aquesta ocasió joiosa i de celebració? Precisament perquè amb aquesta medalla, juntament amb la medalla d’or del Consell d’Eivissa i el premi Ramon Llull, dos honors que ja he rebut anteriorment, em donau una veu. I, com a eivissenc que s’estima tant l’illa com la nostra ciutat d’Eivissa on vaig néixer, crec que no puc fer servir la meva veu de cap millor manera que animant el poble eivissenc i els seus representants a prendre mesures i actuar amb contundència contra l’explotació desmesurada i insostenible de l’illa. Encara és molt el que podem preservar de la nostra meravellosa cultura, llengua, territori i entorn natural, i tenim una obligació històrica de fer-ho. Eivissa ja està més enllà d’un límit raonable i, per començar, és urgent que n’aturem el creixement.

Per acabar, vull repetir el meu profund agraïment a l’Ajuntament i a la ciutat d’Eivissa per aquest guardó, sense oblidar mai que sic transit gloria mundi, les glòries del món són transitòries. Crec que també és un bon moment per anunciar que he acordat amb Fanny Tur Riera la donació dels arxius complets de la meva carrera a l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera. I ara ja sí que acabaré, desitjant-vos a tots molta salut i molts anys i bons aquest dia de la nostra Patrona.

Visca Eivissa i, entre tots, salvem el que encara podem salvar de la nostra illa. Moltes gràcies!

________

Discurs d'acceptació de la medalla d'or d'Eivissa