Un ‘last dance’ per a Junqueras
Passat el procés electoral intern d’ERC, cal preguntar-se per què ha guanyat Oriol Junqueras, i també per què ha obtingut només el 52% dels vots.
Una part del vot a Junqueras prové de la seva xarxa d’aliances internes, com és normal per un dirigent que ha dedicat bona part del seu temps, des de la sortida de la presó, a recuperar el control de les bases. Una altra part, però, s’explica pel vincle emocional amb el líder que més directament va patir la repressió de l’Estat, i el que més atacs ha rebut des de l’exterior –particularment des de Junts, de l’exili i de l’ANC–. És molt difícil per als militants republicans assumir que Junqueras passi a la història com el principal culpable de tot el que va sortir malament el 2017.
Per a una gran part de les bases seria lògica i assumible la sortida de Junqueras, però no per la porta de servei. No com a conseqüència dels atacs d’altres forces que, mentrestant, han estès un clima de sospita i d’acusacions de traïdoria. En aquest sentit, l’antijunquerisme ha actuat com un aglutinador, i ha donat a Junqueras una aura de resistent que, al cap i a la fi, l’ha afavorit.
La victòria de Junqueras també demostra que els que l’han votat no el consideren el principal responsable de la davallada electoral del partit. Aquesta responsabilitat li han atribuït a Pere Aragonès i al seu equip, que no ha sabut rendibilitzar els tres anys de gestió al govern de la Generalitat. Finalment, la incapacitat dels opositors per trobar un candidat de primer nivell –la qual cosa és conseqüència de la nefasta política de quadres del partit– explica també el triomf de l’exalcalde de Sant Vicenç dels Horts.
Però hi ha una altra dada irrebatible, i és que Junqueras va arribar a la presidència d’ERC el 2011 amb més del 90% dels vots, i ara s’ha hagut de conformar amb un 52%. El líder reelegit ha rebut un missatge clar. No té al davant un exèrcit fidel, sinó unes bases escèptiques i vigilants, que esperen que el seu president es torni a guanyar la seva confiança, i que sigui amb transparència i amb respecte a la dissidència.
Junqueras no només ha de convèncer els militants. Sobretot, ha de convèncer les desenes de milers de ciutadans que han deixat de votar ERC en els últims anys. Els republicans són el partit que ha patit el càstig més sever dins del sobiranisme, i això es deu al fet que va ser ERC qui va engegar el Procés, qui va arrossegar CiU i qui va convèncer amplis sectors del país que la independència es podia activar des de l’administració autonòmica i la mobilització popular. En aquesta nova etapa, Junqueras ha d’aconseguir captar el vot sense formular promeses que, si no canvien les circumstàncies, no podrà complir.
De fet, ERC és la responsable del gir pragmàtic del sobiranisme. Aquest gir, però, ha beneficiat el PSC... i també Junts, que ha aconseguit combinar el maximalisme verbal amb una praxi molt semblant a la dels republicans, amb l’additiu –gens menor– dels festejos amb el PP. Algun mèrit deu tenir Carles Puigdemont en la gestió d’aquesta filigrana estratègica. Això, sens dubte, ha de fer pensar a Junqueras sobre què vol dir als catalans, i sobre com ho vol dir. Ha d’aprendre a descodificar-se, a parlar per convèncer la gent, i no per despistar els periodistes.
Finalment, aquesta exigua victòria ha de fer veure a Junqueras que, si bé en el seu partit no hi ha la voluntat de llençar-lo als lleons, sí que hi ha ànsia de renovació, i de substituir l’emotivitat per la política. Posar-se al capdavant d’aquest procés de renovació, que tard o d’hora l’afectarà directament, és el millor servei que Junqueras pot fer al seu partit. De moment, però, s’ha guanyat un last dance.