L'AMOR TOT ho pot. Hi estic ben d'acord. Sempre he cregut en l'amor, fins i tot quan no el tenia. L'amor es té o no es té, com la fe. És química, sembla, i esperit, pens. No es pot evitar i és difícil d'amagar. És inútil voler-lo imposar perquè, com a molt, només s'aconsegueix una absurda simulació. Diuen que és cec, i en part pot ser, però l'amor veritable coneix i no defuig els defectes de l'altre, sinó que els accepta, quin remei, i es manté per damunt de traïcions i desenganys. Bé, no és que vulgui fer un tractat, però m'ha entrat la vena romàntica després de llegir el que diu la defensa de la infanta Cristina sobre el perquè de la seva innocència. Expliquen que ella està enamorada, molt, del seu marit, el mateix que deia que estava em-pal-ma-do. Tant, diu la defensa, que mai se li hauria passat pel cap demanar-li d'on sortien els diners ni què era allò que firmava. És un argument que, tot s'ha de dir, crec que es podria aplicar a moltes dones (i això ho mostra la literatura i el cinema a voler) que sobretot temps enrere no en sabien res, del que feien els seus homes, i ho donaven tot per bo. Un paper que també feia "l'al·lota del gàngster" al cinema negre, sempre innocent. Crec que amb aquest argument s'està preparant la reivindicació de Cristina com a heroïna de conte enamorada del malvat que pot anar molt bé per a les revistes del cor. Ja que el lifting photoshop del rei a Hola no ha funcionat, tal vegada la història d'amor pot ser un revulsiu per mirar de recuperar les simpaties del poble. Tanmateix, em pensava que Cristina, encara que enamorada, tenia assessors assenyats i molta cultura. Desconec com li anirà aquest argument romàntic davant el jutge Castro. Ni idea.