22/04/2022

De l’esplendor a l’oblit

2 min

Alguns mitjans de comunicació han documentat la presència de l’artista mallorquina Lara Fluxà, de 36 anys, a la secció Eventi Collaterali de la Biennal de Venècia, a través del que ella anomena un “organisme”, mentre que alguns cronistes, cautelosament, no passen de dir-ne projecte o proposta. Tot plegat, una mica –només una mica– sobrecarregat de filosofia, però res greu en un temps en què tan sols la filosofia –d’alguna manera n’hem de dir– justifica l’execució de tanta d’obra plàstica. La mateixa artista ja havia intervingut altres espais –com el 13, de la Fundació Miró de Barcelona, glossat, amb la saviesa i la sensibilitat que el caracteritza, per l’escriptor total Pere Antoni Pons. 

En qualsevol cas, 'conèixer' una obra només a través del mitjans de comunicació no concedeix llicència a bastament per al més tímid intent d’exegesi, però servidor es creu autoritzat a resoldre si paga o no la pena acostar-se més a l’obra, físicament (i espiritualment si és el cas). Aquest recurs de l’experiència em diu que Lara Fluxà és una artista que s’ha de conèixer de totes totes. Molt probablement, l’elecció de la seva feina per mostrar-la a Venècia és una de les més encertades d’aquests darrers anys per les autoritats del ram, que se n’han sortit en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull.

Si servís de res, caldria felicitar els/les responsables de dur endavant la iniciativa, perquè la gent jove que s’ha apostat en la incòmoda sala d’espera de la difusió del seu art ha de tenir prova segura de la possibilitat d’assolir l’estatus social d’artista. Si l’acció a favor de Lara Fluxà resulta un bon exemple per als de la seva quinta i més joves, el seu valor es multiplica. 

I aquests encerts crec que s’han de remarcar en un país on la ciutadania no empeny suficientment els governants perquè la cultura guanyi la centralitat que li correspon en qualsevol país de progrés. És clar que, perquè el nostre país ho fos, de progrés, farien falta moltes més coses sense sortir del camp de les arts plàstiques. Les autoritats en la matèria són culpables d’haver privat la ciutadania del contacte i seguiment de dues generacions d’artistes i d’haver-ne ocultat una a la joventut en etapa de majors inquietuds: exactament com si obstaculitzassin severament la feina dels músics o dels escriptors en plena maduresa.

Guillem Frontera  és escriptor