L’empresa familiar: més enllà de la fiscalitat

Formular afirmacions massa contundents sempre és arriscat, sobretot si parlem de fiscalitat, un camp en què el comportament d'uns pocs contribuents pot conduir fàcilment a confondre l’anècdota amb la categoria. D’això pateixen, segons la meva opinió, dos articles publicats en aquest diari (edicions del 4 de desembre del 2024 i el 5 de gener del 2025) sobre els incentius fiscals per a empreses familiars en els impostos sobre el patrimoni i successions.

Tot i que aquests incentius van ser introduïts en el nostre sistema fiscal a mitjans dels anys 90, semblen estar permanentment d'actualitat, ja que se’ls atribueix un paper distorsionador de la progressivitat fiscal partint, al meu entendre, d’una visió parcial i descontextualitzada de la seva funció i, a vegades, fins i tot d’incorreccions tècniques.

Primer, cal assenyalar que aquests incentius fiscals no presenten particularitats a favor de les grans corporacions empresarials de caràcter familiar en comparació, per exemple, amb els empresaris autònoms. El règim és equiparable per a qualsevol activitat empresarial o professional, s’exerceixi de forma individual o a través d’una societat, i amb independència de la seva mida, sempre que es compleixin uns estrictes requisits legals que, entre altres coses, impedeixen que els actius que no estiguin destinats de manera efectiva a activitats productives gaudeixin d’aquests incentius.

El règim fiscal de l'empresa familiar no és una “ocurrència” del legislador català o l’espanyol, sinó que emana de les institucions de la Unió Europea (destaquen tres preses de posició de la Comissió Europea i una resolució del Parlament Europeu). Aquest tipus d’incentius estan en vigor gairebé a tots els països de la Unió.

Al marge del principal argument que se sol emprar –evitar que la transmissió de l’empresa obligui els hereus a vendre-la per pagar el cost fiscal de la successió–, les empreses familiars tenen unes característiques diferencials de caràcter qualitatiu que suposen una justificació addicional del seu règim fiscal. Efectivament, la importància d’aquestes empreses va més enllà de la seva contribució en termes quantitatius a l’activitat econòmica i l’ocupació.

Així, dins dels elements qualitatius que he esmentat, voldria destacar que les empreses de caràcter familiar presenten una major longevitat (haver de sobreviure a un llarg procés de selecció natural les obliga a ser més competitives); més estabilitat en l’ocupació (altres tipus d’empreses fan ús de plans de reducció de plantilla més severs i freqüents); nivells salarials superiors (soc dels que pensen que no hi ha millor política de redistribució de la renda que un país amb empreses que puguin pagar bé els seus treballadors); menors nivells de deute que condueixen a una major capitalització i, per tant, a una major inversió; una cultura més propera al comportament emprenedor i innovador que a l’especulatiu-financer (p. ex., les start-ups solen encaixar inicialment en el tipus “familiar”); menys incentius a la deslocalització de les unitats de producció i de les seus de decisió (per motius econòmics o polítics), i major compromís amb projectes socials i filantròpics de proximitat.

Els incentius fiscals a la transmissió del patrimoni empresarial promouen un comportament econòmic que està perfectament alineat amb l’interès general d’enfortir el teixit empresarial com un dels principals motors per rellançar la competitivitat, la productivitat i la innovació del nostre país si volem evitar la slow agony a què es refereix l’Informe Draghi. Les situacions d’abús s’han d’evitar –i s’eviten en la pràctica– mitjançant els mecanismes de control fiscal habituals.

En definitiva, no estem parlant de la fiscalitat d’una determinada classe social, sinó d’una veritable i crucial opció de política econòmica: triar entre una major fiscalitat sobre el patrimoni empresarial a curt termini o una fiscalitat que ajudi al manteniment i creixement del teixit productiu propi a mitjà i llarg termini. Ambdues opcions són vàlides, òbviament, en funció de la ideologia de cada u, però cal ser molt conscients de les seves implicacions. Per exemple, quin model de país volem? Un que sigui propietari del seu teixit productiu o un que es vegi abocat a vendre-se’l, a deixar-lo en mans alienes?

Amb aquestes breus reflexions m’agradaria contribuir a fer que, quan parlem de la fiscalitat dels patrimonis empresarials, procurem fixar-nos més en la lluna que en el dit: si no incentivem el creixement econòmic propi, no tindrem riquesa per redistribuir.