L’autoctonisme, MÉS i el vot sobre el cens
La seixantena de membres de MÉS per Mallorca que es reuniren en assemblea recentment decidiren per majoria seguir dins de Sumar. No es pot dir que fos una sorpresa. Ni tampoc ho va ser, cinc mesos abans, que MÉS no se’n sortís quan la cúpula s’inclinava a favor de partir, tal com ho va decidir, pel seu costat, l’homònima formació menorquina.
El cas dels veïnats dels mallorquins no es pot comparar. Menorca és molt més petita i no s'hi nota tant –cosa que no vol dir que no existeixi– com a Mallorca un fenomen electoral que marca decisivament les decisions estratègiques de tots els partits i sobretot dels autoctonistes –nacionalistes, sobiranistes, insularistes i regionalistes–: el vot sobre el cens. Que a pesar que no s’analitza quasi mai en públic dona una informació essencial per a l’anàlisi: la capacitat de penetració social de cada projecte polític.
Abans de seguir convé fer un recordatori. La part progressista de l’autoctonisme a Mallorca, la que representava sobretot el PSM (1977-2010), va debatre des dels seus orígens orgànics –per cert: el febrer farà mig segle que es va fundar el seminal PSI– quins dels dos eixos ideològics havia de prevaldre: el d’esquerra-dreta o el de nacionalisme-espanyolisme. No es tractava de mera filosofia política. De la decisió en depenien les aliances estratègiques. Si pesava més el primer eix sempre s’acabaria per donar suport al PSOE, per molt que molestàs o fins i tot irritàs el que fes, digués o defensàs. Si per contra el segon eix resultava ser el més important, suposava posar la idea nacional diferenciada per damunt dels interessos dels partits de la nació espanyola, de la qual –com és de sentit comú– el nacionalista se’n vol alliberar o com a mínim –pel cas illenc– arrabassar-li més autogovern i, per tant, el suport al PSOE o al PP seria tàctic i rectificable a conveniència.
Quasi ni cal dir quin va ser l’eix triomfador. Tant, que el PSM passà a dotar-se d’una marca més esquerrana: MÉS. I el procés no ha fet més que intensificar-se des d’aleshores, fins a arribar a la decisió del mes de juny quan la direcció veié que entre les bases s’havia estès, més del que pensava, la voluntat de seguir enllaçat al PSOE, via no sortir de Sumar. L’adaptació de la cúpula era qüestió de –poc– temps i, en efecte, la fermesa de la decisió d’abandonar el grup de Yolanda Díaz va durar més o manco per l’estil que d’altres anuncis de plantar-se davant dels socialistes.
Per què aquest tipus de decisions? La resposta està en l’anàlisi del vot sobre el cens, que indica la penetració social al marge del context de cada cita amb les urnes, dels resultats sobre els vots vàlids i de la distribució d’escons a cada ocasió. Serveix de poc o gens si només s’analitza a una elecció, dues... però si es disposa d’una sèrie històrica prou llarga i s’agrupen totes les candidatures per blocs ideològics –pel cas: autoctonista i nacional– la informació que dona és essencial per entendre moltes decisions polítiques, com les de MÉS.
En l’espai d’aquest article no es pot entrar en l’anàlisi quantitativa detallada del comportament electoral sobre el cens. Basta explicar que el 1983 els autoctonistes –PSM, UM, CIM...– sumaren a les Balears un 15,3% sobre els electors. El 2023 –els dos MÉS, El Pi i partits encara menors– va ser un 7,9%. La disminució ha estat de 7,4 punts percentuals. O sigui: una pèrdua del 48,36% amb relació a fa quaranta-dos anys. Quasi la meitat manco de penetració social.
El fenomen, per descomptat, també afecta l’insularisme-regionalisme –UM, El Pi...–, que està molt pitjor que MÉS, però a efectes d’aquest últim –que és l’objecte del present article– el declinant vot sobre el cens explica algunes decisions que ha pres.
El canvi social i electoral és tan hostil a l’eix nacionalisme-espanyolisme que al seu dia el PSM es trobà amb l’evidència que cada vegada tenia manco penetració social i s’hi imposà com a reacció la dialèctica esquerra-dreta. El resultat ha estat que avui MÉS és, com el PCE-EU-Sumar i Podem, una formació que, digui el que digui, el que fa sempre és demostrar ser membre de l’espai d’esquerra espanyola que lidera el PSOE.
La decisió de transmutar-se que va prendre el PSM responia si no a una qüestió de mera supervivència –que encara no era així– sí a la necessària resposta davant del declivi evident que el vot sobre el cens manifestava ben a les clares: perdia cap cop més ancoratge en la societat. Així que el partit no tengué més remei que decidir entre seguir igual o reinventar-se.
Aleshores –a partir del 2007 i fins al 2013– amb l’aportació de la marca roja que provenia de l’antic comunisme espanyol a més d’una pàtina de color verd pàl·lid va renàixer com a MÉS, una formació sobretot esquerrana a la qual avui l’eix sobiranisme-espanyolisme no és gaire més que un recurs retòric dels seus dirigents.