L’‘Atles lingüístic del domini català’ (i Joan Veny)

Fa pocs dies es va presentar, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans a Barcelona, l'Atles lingüístic del domini català, una obra magna de la filologia catalana, d'una importància transcendental dins l'àmbit de la romanística. Per fer sonar les campanes i tirar els coets com pertocava en una ocasió tan assenyalada, l'IEC va dur a terme una jornada acadèmica dedicada completament a la culminació d'aquesta nova obra de referència. Al llarg de les intervencions i les taules rodones que s'hi varen succeir, el flamant Atles lingüístic del domini català fou comparat, amb tots els mereixements, amb altres obres monumentals dedicades a la nostra llengua, com el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, el Diccionari etimològic i complementari, de Joan Coromines, o –com no– el Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, més conegut potser com l'Alcover-Moll (del qual ara celebram la nova digitalització, una eina que expandeix la versió de la qual disposàvem fins avui dia i la fa molt més avançada, versàtil i rica en possibilitats de recerca). Totes aquestes obres són maons colossals, enormes peces de marès que s'han anat component en el gran edifici del català, fins a convertir-lo en la llengua moderna, viva, potent i diversa que és avui, una llengua europea de ple dret, encara que alguns li vulguin escatimar reconeixements. O, pitjor encara, la vulguin anorrear.

Els atles lingüístics són cartografies, col·leccions de mapes que registren i situen les varietats de les llengües a les poblacions o als indrets on aquestes varietats es parlen. Així, l'Atles lingüístic del domini català és una obra dialectològica que recull i exposa la gran varietat dels dialectes i parlars de la llengua catalana, recollits mitjançant milers d'enquestes realitzades per un grup d'estudiosos a centenars d'informadors de 190 localitats diferents de les terres de parla catalana. L'iniciador del projecte va ser el filòleg Antoni M. Badia i Margarit, que en va ser el director, i l'han dirigit en les darreres dècades, fins a la finalització de tot el treball cartogràfic que ara se celebra (en falten encara els índexs), dos filòlegs també insignes: els doctors Lídia Pons i Joan Veny, que varen col·laborar directament amb Badia i Margarit i han estat continuadors de la seva tasca. L'elaboració de l'Atles lingüístic del domini català s'ha allargat; naturalment, en tot aquest temps la geolingüística ha evolucionat, i l'obra ha anat incorporant les possibilitats i les prestacions que ofereixen les tecnologies actuals, tant pel que fa a la conservació d'enregistraments orals com a la construcció d'una base de dades digitalitzada. L'obra està publicada en dues edicions de formats diferents: l'Atles Lingüístic del Domini Català i el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, de nou volums cadascun.

L'obra, en fi, és una contribució d'un valor insubstituïble per a la història de la llengua i els estudis de romanística, a més d'una fotografia minuciosa dels parlars del català i de la seva riquesa. Però, a més, en els nostres dies, és un formidable tapamorros a tota casta de negacionistes de la unitat del català i personatges que encara fan dels atacs contra la llengua catalana una penosa bandera política. I confirma, per si calia, la grandesa de l'obra filològica i cultural de Joan Veny, un home de lletres de qui els mallorquins faríem bé d'enorgullir-nos. Si a les institucions queda ningú mínimament conscient del país que governa, que sàpiga que cau pel seu pes agrair a Joan Veny la seva tasca admirable, que ens il·lumina i millora com a país i com a societat.