L’amor de la desmemòria

PalmaAnne Carson, al llibre Tipus d’aigua, parla de quan anava a veure son pare a l’hospital. Tenia demència, una malaltia que despulla de facultats la ment i el cos. Carson recorda el corrent verbal que emanava dels llavis del pare, un balboteig que els neuròlegs anomenen ‘amanida de paraules’, perquè es dissol en l’aire, sense comprensió possible. La meva padrina fa estona que parla aquesta llengua estrangera. No em diu les coses a mi, les llença al món, per si algú pot emparar-les. Les seves paraules, com les fletxes d’una tribu llunyana, em freguen, impossibles. Podria demanar-li, Tita, què em vols dir? Què pensaves aquelles vegades que només m’oferies silenci? Has estat feliç, Tita? Voldria recordar-li la manera com l’he estimada sempre, sense exigències, amb una complicitat elegant. Com les mans que s’agafen fort per davall una taula.

Damunt el comodí hi té el llibre de Lorca que li vaig regalar fa estona. Tenc la convicció que fer el nom d’algú és com un encanteri en què s’hereten algunes fílies i algunes pors. A la meva padrina sempre li ha agradat molt llegir. Bearn, Rayuela, El Romancero Gitano, Cien años de soledad li van despertar passions que s’encomanaven. Des que tenc record, hem fet contraban de llibres i de secrets. Deixava paperets i tovallons amagats a les pàgines, apuntava noms i ocurrències que em feien riure. Jo li triava les edicions amb la lletra ampla, perquè la vista l’acompanyàs molts d’anys. També el tragí de plantes, que arribaven a casa meva radiants i tornaven a casa seva quan necessitaven surar. O la devoció pels moixos i la rialla generosa, com un jardí florit encara que no fos primavera.

Fa uns anys que té la mirada d’infant, plena de confusió, qui sap si, a vegades, plena de ràbia. Les nits d’insomni ja no s’omplen de lectures o de sèries. Fa estona que no pot alimentar-se de les històries dels altres, la seva memòria és com un temple sagrat amb els accessos closos. Així i tot, Anne Carson defensa que la demència va de bracet del seny. La porta de la ment no es tanca de cop, queden ranures obertes per on traspassa la llum. Per ventura és per això que em somriu amb tanta tendresa, i acarona la barba de mon pare com si sabés cert que és el seu fill. Qui sap si aquesta lucidesa, minúscula, però persistent, fa que en esmentar-li Lorca em repeteixi fluixet, dues o tres vegades, “a las penas, puñales”.

En agafar el llibre del comodí, he obert totes les pàgines marcades, com qui cerca les petjades d’un tresor antic. M’atur a la pàgina 149, estan assenyalats els versos “Ni tú ni yo estamos en disposición de encontrarnos”. Per ventura és cert el que diu Carson de l’antropologia, que és el saber de l’astorament mutu. I per astorar-se no cal la memòria, ni tan sols la identitat sòlida que ens fa esclaus de la vanitat, o perseguidors de la raó. Per astorar-nos dels altres, només ens cal la trobada veritable, com dues bèsties salvatges que, sota el cel obert, s’ensumen. Sense les baranes dels prejudicis, sense els fils vermells que teixeixen l’inventari d’expectatives i d’exigències, només amb la fam del vincle amb l’altre.

Qui sap si aquesta és la diferència entre el paradís i l’infern. Diria que són dues ficcions antagòniques, perquè al paradís no calen ni la memòria ni la identitat per estimar-se i, en canvi, a l’infern, el culte del ‘jo’ torna l’amor impossible. M’astora sentir la manera com ens estimam la meva padrina i jo. Orfes dels anys, ens conjugam en present.