L’aigua, el problema que ningú no vol afrontar
A aquestes alçades, hauríem de tenir clar que sobreviure d’esquena a la crisi de l’aigua ja no és una opció. Ens enfrontam a una situació crítica que frega constantment l’estat de sequera: plogudes escasses i desproporcionades, aqüífers extenuats i embassaments al mínim. A l’escassetat natural d’aigua s’hi afegeix un creixement de població extraordinari que fa anys que ningú vol assumir com a qüestió prioritària a gestionar: més habitants, més urbanitzacions, més turistes, més pressió sobre un recurs limitat.
De la situació actual d’emergència dels recursos hídrics la responsabilitat no és només del temps, ni tan sols dels consumidors. El problema és polític: manca valentia per afrontar-lo. Les fuites de la xarxa donen xifres escandaloses, però ningú vol invertir a canviar canonades perquè es pensa que aixecar carrers fa perdre vots. És la renúncia a la gestió de llarg termini per por a la impopularitat immediata. Cap governant, ni municipal ni autonòmic, afronta de veres aquesta emergència.
També cal obrir el debat sobre el preu de l’aigua. Malgrat el cost elevat d’extracció, tractament i dessalació, continua essent un dels subministraments més barats. Un sistema tarifari més just –amb una part fixa raonable i una part variable que en penalitzi el malbaratament– no seria un càstig sinó un mecanisme d’educació i responsabilitat compartida. Les experiències ho demostren: Sóller, amb restriccions des d’aquest setembre, n’ha reduït un 11% el consum. Quan les mesures són clares, la societat respon.
No obstant això, no podem limitar-nos a restriccions d’urgència. Cal planificar i prioritzar. I aquí entra un sector clau: l’agricultura. El camp necessita aigua per sobreviure i sense ell perdrem encara més sobirania alimentària i equilibri territorial. Les polítiques hídriques han de reservar cabals i establir prioritats clares perquè el pes del turisme i del creixement urbanístic no condemni els pagesos. Protegir l’agricultura és també protegir la nostra capacitat d’afrontar el futur.
En tot cas, la nova normalitat climàtica fa que l’excepcionalitat deixi de ser-ho. Per això s’han de combinar inversions estructurals –canonades, dessalació, reutilització d’aigua depurada, recàrrega d’aqüífers– amb tarifes intel·ligents i campanyes de consciència ciutadana. No fer-ho és continuar enganant-nos. I els governants han de triar: continuar posant pegats d’urgència i consumint els escassíssims recursos hídrics, o assumir decisions impopulars però imprescindibles. Potser això implica apujar tarifes, però també invertir en infraestructures i garantir aigua al camp i a la ciutadania. El que no és una opció és deixar passar més temps sense intentar solucionar-ho. L’aigua no espera.