OPINIÓ

Els jutges de Daumier i de George Grosz

Sentíem dies enrere una jutgessa que, tot i que permetia les opinions sobre les resolucions judicials, insistia molt en la necessitat de tenir uns coneixements tècnics per poder jutjar la Justícia. És una bajanada necessària, sens dubte, però avui dia tot està ja tan embullat que ignoram quins són els coneixements tècnics que ens permetrien entendre millor les sentències. A més, amb la possessió dels coneixements tècnics no n’hi ha prou, per fer justícia, perquè hem de suposar que tant els tenia, per exemple, el jutge del vot particular de la Manada com els altres, i com molts individus del ram que sortiren al carrer per protestar per la sentència. La Justícia no és –i probablement no ho serà mai- una ciència exacta.

És obvi que ara viu hores baixes per molt diverses raons: les velocitats extremament desiguals en els processos, el sentiment de fracàs de la Justícia en els afers de corrupció, la suplantació (involuntària, hauríem de dir, potser) de l’acció política, l’exacte engranatge dels òrgans judicials amb els interessos del Govern del PP, les dissonàncies advertides per altres òrgans estrangers, etc. Tot plegat, fa un munt de dimensions ja més que considerables, però encara queda el pitjor de tot, potser, i és la baixíssima estima en què la població té la Justícia, que s’ha convertit en matèria de cabotada tavernària quan fa pocs anys era invocada amb el major respecte, quasi amb unció.

La constitució del país no deu ser tan sòlida com s’havia volgut afigurar, perquè basta no res per crear noves fractures. Ara tot està fracturat, sembla, llevat de la reemergent onada de feixisme. També la Justícia –a vista de carrer– pateix una fractura que serà mala de sargir –impossible mentre el comú de la gent la percebi  com un element estrany que intervé de manera incomprensible a les nostres vides. I com podem deixar de tenir-ne aquesta percepció per poc que comparem les penes adjudicades a distintes persones per distintes actuacions suposadament delictives?

Com a ciutadà, em fa empegueir que el sistema judicial al qual estic sotmès pugui condemnar Valtonyc a més de tres anys de presó. Amb tots els respectes cap al cantant, les seves cançons no me les emportaria amb mi a una illa deserta. Però li diria també, encara que amb matisos, el que va posar en boca de Voltaire un biògraf seu, “no estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. Insistesc en els matisos, ara no necessitam màrtirs i menys encara com servidor.

El fet és que, per aquestes i tantes altres coses, la Justícia comença a ser vista com a possible còmplice del mal de la pedra que pateix la democràcia aquí, com a Hongria o a Polònia, camí de Turquia. I el que no voldríem és tenir uns fiscals i uns jutges que poguéssim identificar amb els de Daumier o els de George Grosz, encara que només fossin uns quants –tot i que, una mica menys d’uns quants, ja els hi identificam.

 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF