03/11/2022

La justícia segrestada

4 min
Un home observa l'ocell que ha engabiat.

Només una societat anestesiada pot suportar el descrèdit a què estan sotmeses les institucions i els poders de l’estat espanyol. La llista és llarga i coneguda, però és un fet contrastat que la ciutadania és totalment immune als escàndols. Ni la corrupció, ni el terrorisme d’estat, ni l’abús dels instruments de l’Estat per perseguir la dissidència amb empresonaments i espionatge inclòs, ni l’existència d’una policia patriòtica amb barra lliure per actuar han servit per qüestionar res. I, òbviament, davant dels escàndols i les corrupteles de la monarquia, lluny d’aplicar la llei i de posar-hi fi, l’Estat ha dedicat esforços ingents a tapar-les i tolerar-les posant-hi tots els mitjans públics necessaris amb el pretext de protegir l’Estat i la democràcia.

Un estat de dret es defineix per la separació de poders i té com a garantia un poder judicial independent que té la funció de protegir els ciutadans dels abusos dels altres poders. La independència judicial és, doncs, un dels termòmetres més útils a l’hora de mesurar la qualitat democràtica d’un país, i està clar que Espanya obté un suspens total per part dels ciutadans. De fet, de manera reiterada ho recullen els estudis d’opinió que periòdicament elabora la Comissió Europea. L’últim, publicat fa només un any, situa Espanya en el sisè lloc per la cua de tota la UE, i queda al mateix nivell de països com Polònia i Bulgària. Més de la meitat dels ciutadans de tot l’Estat consideren que la justícia espanyola no és independent i que està sotmesa a ingerències, sobretot polítiques. Per contra, en estats com Àustria, Finlàndia o Alemanya, la confiança dels ciutadans en el seu sistema judicial se situa en una xifra que s’acosta al 90%. La diferència és abismal.

L’espectacle partidista que envolta la renovació del poder judicial és un escàndol de magnituds còsmiques si es mesura en termes democràtics. Però això és tan cert com que a la majoria dels ciutadans aquest tema els preocupa ben poc, perquè estan acostumats a viure l’escàndol amb indiferència fins al punt de no trobar-ho ni tan sols escandalós. És un soroll més de la política, de la qual, per desgràcia, esperen ben poc.

Fa més de mil dies, prop de quatre anys, que està pendent de renovar-se el caducat Consell General del Poder Judicial, l’òrgan de govern dels jutges, perquè els dos partits majoritaris no s’han posat d’acord per fer-ho. El PSOE i el PP s’omplen la boca amb grans discursos sobre la importància de complir la llei i fer-la complir, però són els primers a saltar-se la Constitució bloquejant la renovació d’un dels poders de l’Estat.

L’actual composició del CGPJ respon a l’aritmètica parlamentària sorgida de les eleccions espanyoles de 2011 en què el PP de Mariano Rajoy va aconseguir majoria absoluta al Congrés i al Senat, cosa que li va permetre aconseguir un pacte avantatjós amb un PSOE en hores baixes i assegurar-se una majoria conservadora que li ha servit per influir en el nomenament de jutges i magistrats en tots els llocs clau de la judicatura. Des de fa temps, anys, de fet, el PP no vol deixar anar l’os i va buscant pretextos per vetar la renovació i enviar a la claveguera els acords amb el PSOE. El darrer episodi ha estat a propòsit de la suposada voluntat de Pedro Sánchez de modificar el Codi Penal per reduir les penes del delicte de sedició. Abans, el pretext havien estat unes declaracions crítiques amb la Corona de Pablo Iglesias, soci del govern de Sánchez, i inicialment la causa va ser la filtració d’un whatsapp del senador del PP Ignacio Cosidó, en què presumia d’un acord que permetia controlar la sala penal del Suprem per la porta del darrere, posant el magistrat Manuel Marchena com a president del CGPJ.

Els problemes de governança de la cúpula judicial són només la punta de l’iceberg d’un sistema que no funciona. L’estat espanyol mai no ha considerat l’administració de justícia com una prioritat, i una bona mostra d’això és el col·lapse endèmic que arrossega per falta de mitjans i per unes lleis processals poc àgils, que ara s’ha vist agreujat per l’aturada provocada pels mesos de pandèmia i confinaments. Un dels aspectes clau és la falta de jutges. En això, Espanya està a la cua de tota la Unió Europea, amb només deu jutges per cada cent mil habitants, exactament la meitat que la mitjana de la UE, i aquesta és una decisió clarament política.

Una justícia qüestionada, lenta i que no gaudeix de la confiança de la ciutadania revela defectes nuclears de la democràcia espanyola i es converteix en un servei públic deficient, que desatén els ciutadans i les empreses quan necessiten defensar els seus drets. Els dos grans partits espanyols mantenen la justícia segrestada calculant de quina manera poden servir-se’n pels seus interessos. I qui dies passa, anys empeny. 

stats