Justícia patriarcal i lleis sense perspectiva de gènere davant les violències sexuals

Amb la meva dimissió al nomenament com a coordinadora autonòmica de Salut i Gènere de la Conselleria de Salut del Govern de les Illes Balears, he deixat un problema molt greu sense solucionar, un problema de salut pública, un problema desconegut per la ciutadania i que mereix fer-se públic per conèixer el tipus de justícia que, en principi, ens ha de protegir.

L’any 2017 vaig coordinar el Protocol d’actuació sanitària davant la violència masclista a les Illes Balears, que inclou les agressions sexuals com un tipus més d’aquesta mena de violència. Em varen demanar que no modificàs res que s’hi relacionàs perquè ja hi havia un protocol, signat per l’Audiència Provincial de Palma i l’Institut Balear de la Dona el 8 de març del 2007, que ho cobria. Em van assegurar el seu compliment, a més, ja que el Protocol interinstitucional de detecció, prevenció i atenció de la violència masclista i en casos d’atacs sexuals de les Illes Balears elaborat l’any 2010 per l’IBDona li conferia validesa.

Una vegada editat el protocol d’àmbit sanitari que vaig coordinar, varen començar a recollir-se queixes per part del personal involucrat, especialment dels serveis de ginecologia dels hospitals públics i de víctimes. Per aquesta raó, dins les meves funcions com a coordinadora autonòmica de Salut i Gènere, l’any 2020 vaig celebrar una reunió amb tots els caps de ginecologia dels hospitals públics de les Illes Balears, que em varen traslladar els problemes que vivien davant situacions d’agressions sexuals. Per mirar-los d’esmenar, vàrem decidir elaborar un protocol comú per a tots els hospitals públics de les Illes Balears en què hi han participat professionals de la ginecologia de tots els hospitals públics, a més d’altres persones expertes en el tema. El protocol està pendent que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears aporti una solució a l’hora de la recollida de mostres biològiques.

El vertader problema radica en el fet que els serveis de ginecologia de qualsevol hospital públic de les Illes Balears, en tenir constància d’una agressió sexual, ho comuniquen al jutjat de guàrdia, que sol ordenar demanar a la víctima si té la intenció de denunciar l’agressió patida. Si la resposta no és taxativament afirmativa, no es dona l’ordre a l’oficina forense d’intervenir-hi, per la qual cosa no s’obtenen les mostres legals que, en cas que la víctima en un futur volgués denunciar, garantirien la tutela dels seus drets. De vegades, és l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de les Illes Balears qui formula directament la qüestió. Aquest fet, com és obvi, posa en perill el futur de la investigació judicial i la futura condemna que pogués recaure sobre el suposat autor, i deixa l’agredida en una situació d’indefensió.

La Llei d’enjudiciament criminal estableix, en l’article 259, que tothom qui tengui notícia de la comissió d’un delicte públic (la gran majoria) està obligat a denunciar-lo immediatament a l’autoritat competent, més encara si és per raó d’exercici d’un càrrec, professió o ofici (262 Lecrim). L’article 355 afegeix que, si el fet denunciat comporta lesions, els metges i les metgesses que assisteixin la persona ferida estan obligats, a més, a donar comunicat del seu estat i avenços en els períodes que se’ls assenyalin, i de qualsevol novetat que mereixi conèixer el jutge instructor. Un delicte semipúblic, com és el cas de les agressions sexuals, per contra, és aquell que podrà ser perseguit penalment NOMÉS si la víctima o víctimes interposen una denúncia prèvia (excepte que sigui menor d’edat, incapacitada o desvalguda, que el Ministeri Fiscal també hi està legitimat). Davant una agressió sexual ens trobam amb una persona que se sent sola, despoderada i desemparada, però no es considera oportú iniciar el procés d’ofici.

L’experiència professional, ratificada per l’evidència científica i seguint els principis d’humanització en l’atenció sanitària, demostra que una víctima recent d’agressió sexual pot manifestar en aquell moment la intenció de no denunciar a causa del xoc emocional i posttraumàtic, acompanyat de por, inseguretat, desconfiança, vergonya, culpabilitat i ràbia. També pot deure’s, aquesta negativa inicial, a la desconeixença dels passos a seguir per estar mal assessorada, per inacció després de l’experiència traumàtica o per estar sotmesa a submissió química, ja que ens trobam davant una persona que se sent desvalguda.

Des del Tribunal Superior de Justícia de Balears manifesten que el problema té el seu origen en la legislació vigent, ja que el requisit de perseguibilitat ve estrictament estipulat en el Codi Penal (article 191). Això exclouria totes actuacions anteriors a la denúncia (extracció i conservació de mostres o reconeixements de metge forense) del procés penal i, per tant, resultaria discutible la seva cobertura legal. Sembla, emperò, que el Codi Penal és interpretat diferentment en altres comunitats autònomes, ja que n’hi ha en què la recollida de mostres es dicta d’ofici, a fi que la víctima, quan decidesqui denunciar (si és que ho acaba fent), pugui fer-ho sense que la credibilitat de la seva versió es vegi qüestionada. Ningú nega que sigui la víctima qui hagi d’interposar la denúncia, sinó que no ho hagi de fer just en el moment de l’agressió o que ho hagi de decidir en aquell moment.

És essencial i de justícia que es compleixi el Conveni d’Istanbul, tractat internacional de caràcter vinculant sobre la violència contra les dones signat l’11 de maig de 2011 i ratificat per Espanya el 2014, i tractar els casos descrits amb la diligència que mereixen. En cas contrari, els poders públics estarien negligint el seu deure de vetllar per la convivència i per la salvaguarda dels drets de les persones.