Justícia i mort social
Existeixen dos tipus principals de judicis-farsa: els que es fan per incriminar i condemnar persones innocents (i castigar-les, així, per delictes que no han comès), i al contrari, els que se celebren amb el propòsit d'exculpar delinqüents, blanquejar-los i revestir-los d'una falsa respectabilitat. Totes dues modalitats solen tenir un fort impacte en l'opinió pública i causen indignació i malestar, perquè són formes molt visibles (perceptibles quasi sempre des del sentit comú) de corrupció de la justícia, que és una de les pitjors formes de la justícia. En efecte, darrere d'un judici-farsa, tant si és falsament inculpatori com exculpatori, hi ha sempre la defensa dels interessos concrets d'algú que també és concret. Interessos econòmics, la majoria de vegades, encara que també es pot tractar d'interessos polítics. O de totes dues coses, ja que sovint són indestriables.
Els súbdits del Regne d'Espanya hem tingut exemples d'aquestes diferents formes de perversió de la justícia en temps recents. Els judicis contra els joves d'Altsasu, per exemple, o contra els líders polítics i civils catalans en el dit judici del Procés, eren judicis-farsa que van cercar (i van aconseguir) condemnar per delictes molt greus persones que no havien fet res punible, a partir de mentides, mitges veritats i distorsions i tergiversacions dels fets. Per la banda exculpatòria, vam poder seguir el judici per l'Institut Nóos, un escàndol de corrupció que afectava de ple la Corona espanyola i en què es tractava de protegir com fos la filla segona del reis emèrits, la infanta Cristina, baldament això dugués la Fiscalia (representada pel fiscal Pedro Horrach, antany perseguidor implacable de corruptes) a actuar materialment com a defensa de la testa coronada. Va acabar pagant els plats romputs el seu espòs, Iñaki Urdangarin, amb una estada a la presó que ha tingut el seu desenllaç a la premsa rosa, en forma de ruptura matrimonial sonada, etc.
El cas Nóos, de fet, es va jutjar a la mateixa Audiència Provincial de Palma, on aquesta setmana hem vist un altre fiscal, Tomás Herranz, suplicant perdó amb llàgrimes als ulls a un absoltíssim empresari de l'oci nocturn que, en sarcàstica resposta, l'aplaudia amb entusiasme. Al costat d'Herranz s'asseia qui en altre temps havia estat un altre martell de corruptes, el fiscal Juan Carrau, que no va badar boca. La presidenta del tribunal, la magistrada Samantha Romero, també es va emocionar davant de la tremenda injustícia comesa contra els dos Tomeus, Cursach i Sbert, que no necessiten presentació per a ningú, famosos con són pels delictes de què fins ara se'ls havia acusat i ara han quedat, efectivament, nets com una patena. Tan absolts com els agents de l'anomenada 'Patrulla verda' de la Policia Local de Palma, que fa uns anys ploraven també davant la regidora Angélica Pastor, reconeixent haver-se deixat corrompre per aquests que ara són saludats com a ciutadans exemplars. Però això va ser en una altra vida, fa sis o set anys.
Que la instrucció del cas feta pel fiscal Subirán i el jutge Penalba fos feta amb els peus no permetia preveure, tanmateix, un desenllaç tan grotesc. El problema no és que Cursach sigui absolt amb homenatge i llàgrimes de la Fiscalia: el problema és que, quan la justícia actua d'aquesta manera, qui queda desprotegida és la ciutadania. És trist haver-ho de constatar, però els ciutadans de les Balears tenim un problema amb l'administració de justícia. I, pel que s'ha pogut veure, també amb alguns mitjans de comunicació, per molt que el fiscal trobàs que havien causat la 'mort social' dels seus absolts i admirats patricis. La mort social d'un particular, certament, és una injustícia que no s'ha de consentir. Però encara és més greu la mort de tota una societat.
