13/03/2024

Joventuts reaccionàries

Qui ho diu que els joves són per definició progressistes i que la seva rebel·lió dispara sempre contra valors conservadors? L’esquerra fa el ridícul quan confon l’acne i el despertar hormonal amb la ment oberta i la sensibilitat per la justícia social. Fem tots el ridícul, de fet, quan ens pensem que ens naixeran fills demòcrates només perquè el seu entorn ho és. Ignorem una part molt important de la nostra cultura (l’occidental) que és portadora de les idees més ràncies del passat i que no ha deixat d’existir mai. Com si el temps, per si sol, ens hagués de portar cap a una societat més justa i igualitària i els productes de masses que consumeix la majoria fossin del tot inofensius. És per això que continuem preguntant-nos com pot ser el que diuen les enquestes: que els nois són cada cop més masclistes i les noies cada cop més feministes. Per força ho han de ser, elles, si s’han de defensar d’aquesta ofensiva virulenta d’abast mundial. Però no és només el masclisme el que domina entre els que comencen a caminar cap a la vida adulta, les joventuts reaccionàries s’expressen des de diferents àmbits, alguns dels quals són pilars fonamentals de la democràcia mateixa. 

Un dels fronts més amenaçats en temps de masses digitals i polarització és el de les llibertats individuals: la llibertat d’expressió, la de consciència, opinió i la llibertat de càtedra. L’amenaça de la censura la tenim present si pensem en l’extrema dreta i la seva persecució a creadors i artistes amb exemples tan concrets com la prohibició de la perspectiva de gènere en les institucions públiques (com ja ha decretat Milei) però molt em temo que el foc també ens arriba pel flanc esquerre. 

Cargando
No hay anuncios

Un cas recent que exemplifica aquesta deriva és el de l’assetjament que està patint l’antropòloga i professora Sílvia Carrasco per part d’uns alumnes que demanen la seva aniquilació acadèmica (la setmana passada li van impedir donar la classe que li tocava) perquè ja l’han etiquetada amb el pecat més capital del nostre temps: la transfòbia. Tot i que en la llarga trajectòria d’investigadora i feminista a Carrasco no se li conegui ni una sola agressió física o verbal a una persona trans, ella ja ha estat jutjada per la seva defensa dels drets dels menors i les dones i condemnada a la foguera. Es veu que ara afirmar en una classe d’antropologia que les dones pareixen és una ofensa gravíssima. En el seu dia una altra professora, la Juana Gallego, també a l’Autònoma, va ser víctima d’una campanya semblant. L’actitud d’aquests alumnes, que diuen ser socialistes, és netament inquisitorial, gairebé es diria que han rescatat el pecat de pensament contra el qual van lluitar els seus avis i pretenen acabar amb la reputació i la llarga carrera d’algunes acadèmiques no per actes concrets sinó pel que es podria arribar a desprendre del seu discurs. Un discurs que nega, entre altres coses, el que defensen tantes organitzacions que diuen treballar per les persones trans: l’existència de cervells roses i blaus. És a dir, que hi hagi comportaments i maneres de fer intrínsecament femenines o masculines i que algú pot néixer amb una essència femenina atrapada en un cos masculí o a la inversa. 

La tebior amb què ha reaccionat la UAB davant d’aquestes campanyes d’assetjament contra les seves professores i la llibertat de càtedra és vergonyosa, però denota un canvi de paradigma. Nosaltres anàvem a la universitat a aprendre dels qui sabien, estiguéssim o no d’acord amb les seves idees. Ara els joves van a la universitat a ser reconfortats i acotxats com criatures desvalgudes i pretenen ser ells els que decideixen qui i què s’hi ensenya. És el que té passar de ser alumnes a clients, que qui paga mana. I això de l’autonomia universitària dependrà de com giri el vent dels matriculats.