En Joanet és un nin qualsevol amb necessitats especials. Té un retard important i, amb poc més d'onze anys, només llegeix missatges molt simples i no aconsegueix escriure. Va a l'escola pública del seu poble i assisteix a classe amb nins i nines un poc menors que ell, no gaire més. De petit, quan els altres dibuixaven o aprenien les primeres lletres, ell intentava retxar un paper. A l'aula jugaven més, i ell més o manco podia seguir els jocs o almenys s'hi entretenia. A més, quan era més nin, a l'escola tenia professorat de suport, d'atenció a la diversitat, que amb les retallades dels darrers anys pràcticament va desaparèixer. Enguany, en té només una hora al dia.
Què passa a un nin o una nina amb necessitats especials quan arriba l'edat que la resta de companys escolten el mestre explicar ciències, història o matemàtiques?
La mare d'en Joanet m'ho contava fa un parell de dies: el seu fill surt enfadat de l'escola perquè s'hi avorreix, des que hi entra al matí fins a l'hora de tornar a casa. El dia que la professora de suport li toca a primera hora encara pot passar, perquè li deixa coses a fer que almenys l'entretenen. Però molts de dies la té a darrera hora (hi ha altres nins amb necessitats especials i només una professora per a atenció a la diversitat), i aquests dies a en Joanet se li fan llarguíssims, mirant el sòtil, el terra, per la finestra i veient com els altres escolten la lliçó, comenten, pregunten i responen. La mare diu que, en ser a casa, està insuportable. Potser ell no sap per què, i ella assegura que és de no fer res en tot el dia.
D'aquí a no-res, em conta aquesta mare ben preocupada, en Joanet haurà acabat la seva etapa escolar i tindrà edat d'anar a l'institut. A casa voldrien que anàs a un col·legi d'educació especial, però ja els han dit que estan sobrepassats de sol·licituds, que si no queda més remei, haurà d'anar a l'institut del poble. "I què farà?", em demana la mare abans de continuar ella sola: "No farà res, no entendrà res i, a sobre, no avançarà gens".
Aquest curs hi ha hagut un cert increment de places de professors d'atenció a la diversitat, un increment del tot insuficient. Hem de pensar que, només a la classe d'en Joanet, n'hi ha tres o quatre més, de nins amb necessitats especials, i així n'hi pot haver a gairebé la majoria de les aules. Ho he escrit altres vegades, si una societat no és capaç d'atendre de manera especial la diversitat, feim un gran mal a tots els que pateixen el problema però també als nins i nines que creixen amb l'exemple de la desatenció als seus companys especials.