Opinió 24/08/2014

Joan Sanxo Tous (1905-1978)

i
Celestí Alomar
3 min

“Morí el cantor, més la cançó perdura/ Que mai no mori el seu ressò” són els versos inicials d’un poema escrit amb motiu del desè aniversari de la mort de Costa i Llobera, llegit en una vetlada necrològica a Pollença. Transparència, to festiu i aire reivindicatiu. En llegir-los vaig pensar que podrien haver estat essència per a una “cançó amb fonament”, però en realitat foren el preàmbul d’una història de silenci sobrevingut.

Ara, Josep Cortès, en un treball de recerca, i l’editor Lleonard Muntaner han rescatat i tret de l’oblit l’autor: Joan Sanxo Tous (1905-1978), de malnom Corso, “un republicà que només recordaven els més vells del poble, i encara no tots”. M’agrada el malnom, ressona mariner i a patent per lluitar. “Un home enamorat del seu país”, diu Mateu Morro en el pròleg, que “jove encara, en sortir de l’horrible camp de concentració de Formentera, els seus somnis s’havien esvaït”.

Joan Sanxo, el personatge, “un home jove amb voluntat reflexiva que va més enllà de l’efímer article de combat polític”, donà pas a l’home silent, reflexiu i, sempre, embrancat en la lectura. Per raó generacional jo vaig conèixer l’home madur. L’home que transitava amb dignitat per les llambordes ardents de la dictadura i traspuava l’aire europeu propi d’un ciutadà d’un país aliat a l’exili. Personatge captivador, d’ulls clars i galtes rosades, i posat de rebel humanista que apareixia caminat, venint de cara, emergint de la boira com l’home que va sorgir del fred.

En realitat, no conduïa vehicles motoritzats. El record està associat a l’estació d’Enllaç (“l’empalme”, en aquella època) baixant del tren per anar a peu a Son Mas, una finca propietat de la seva muller, on hi ha restes talaiòtiques (llavors, un claper de gegants). De penitent a la processó que sortia de l’església de la Mercè (fantasia surrealista d’un ritual d’excelsos àngels exterminadors republicans repartint confits). Pujant les escales del Terreno, per anar a casa seva a Ciutat, o venint pel carrer de Son Bordoi, sortint de casa seva a Llubí.

Les seves filles, i fins i tot la meva germana, em diuen que en tenen la imatge d’ell llegint o escoltant la ràdio. Jo el recordo caminant. Segurament una advocació a l’acció com a contrast, en transitar sobre l’inamovible, i en caminar per un lloc imaginari, íntim i intemporal. Però el cert és que Joan Sanxo posseïa la molt rara virtut d’estar i saber estar. El seu silenci mai sonava a buit i controlava la longitud i la latitud de les coses. En una llibreria, al passadís de la casa del Terreno, hi havia una enciclopèdia universal il·lustrada, amb fotografies de nadius de tot el món. Va ésser llavors, entre fotografies de la Polinèsia i del llac Baikal, que vaig aprendre a fer volar estels ficticis en un cel enciclopèdic. A ell no li feia falta parlar gaire per ésser convincent, en tenia prou amb una mirada suggerent -per cert, clara i penetrant-, tintada de sornegueria, i un somriure franc.

Si els seus ulls incitaven a desxifrar enigmes, la seva veu rompia el silenci amb un harmònic timbre alt. Una veu que cridava l’atenció. En un temps cantor d’havaneres (en alguna molt comptada ocasió ens havia fet un tast d’aquesta capacitat artística). Doncs, mirada incitant i sonora veu silenciada. Dos dies abans de morir, postrat al llit de la clínica, ja amb el cos cansat, però encara amb el lluent fil del mirar enfilat, em va fer tornar enrere després de ja haver-me acomiadat, i em va dir: “No et facis mai d’UCD”. La darrera conversa i l’última mirada.

Si a la persistència hi afegim la tossuderia, un altre tret de la seva persona, el resultat podia ser, en ocasions, goma aràbiga. Josep Cortès, en la presentació del seu llibre, deia que no havia pogut esbrinar per què Sanxo no havia acabat la carrera de misser. Idò, segons el que jo sé, va ser una qüestió de goma aràbiga. El seu futur sogre li hauria aconsellat que acabés la carrera abans de casar-se; però ell, per esperit contestatari o per tossudesa, sembla que va enredar la troca perquè succeís el contrari. Desconec la realitat amb certesa, però eren matrimoni i ell no era misser. El puzle encaixaria de manera llampant si aquest assumpte hagués estat el motiu del poema enviat a la seva estimada. “Vida: / La carta que m’escrius / és un turment per mi. / En ma memòria són encara vius, / i els enyoro, / els records de la tarda que finí. / Ta gorja era una aurora / que pàl·lidament lluu, / i ta nuca morena i temptadora / talment un fruit madur / …”.

A continuació, la revolta militar i la guerra, la presó provincial, Can Mir, el camp de concentració de Formentera -en el qual “primer menjaven els porcs i després nosaltres” (segons deixar escrit el presoner Josep Triay Camps)- pogueren provocar que no acabés la carrera, però, sens dubte, ens deixaren la plena quietud del mestre.

stats