Hi ha persones que per tu sempre quedaran lligades a una ciutat i a un moment de la teva vida. Divendres a la nit, moria de sobte el jesuïta Joan Nadal, una enciclopèdia del bizantinisme, del medievalisme i també de la Grècia i la Roma clàssiques. No el coneixia de res fins al moment que, a les portes d’un viatge a Roma, un amic comú ens demanà a Ramon Canet i a mi que el convidàssim a dinar o a sopar. Joan Nadal vivia a la seu de l’ambaixada espanyola al Vaticà, un edifici amb aquesta decadència que saben conservar amb tanta exquisidesa a tot Itàlia. No teníem res en comú amb ell, però l’anàrem a cercar per sopar a un dels restaurants que millor fan les carxofes a la judea del món. Aquell mateix vespre, amb un cotxe que queia a trossos, ens va dur a veure els llocs més sorprenents de Roma. La seva conversa era la de qui coneix des de les grans línies de la història fins a les anècdotes més sucoses. I ens acabà de conquistar quan enfilà el vell cotxe per un dels turons i ens dugué a contemplar la cúpula del Vaticà il·luminada des del forat d’un pany. Joan Nadal volia companyia i nosaltres no podíem conèixer Roma millor. Amb aquell cotxe cafetera, anàrem a les termes d’Adrià, més enllà del Tívoli, on es retirà l’emperador, vàrem veure la posta de sol des de la Vil·la de l’Est i coneguérem una Roma com mai l’hauríem somiada. El darrer dia ens volia dur a les galeries comercials que hi ha al subterrani del Vaticà. Ens assegurà que hi ha les botigues més luxoses, també de roba interior de senyora. S’havia de demanar permís i no tinguérem temps. Tornàrem a Palma i, mesos després, ell també s’hi instal·là. Ocasionalment coincidíem però no teníem res a veure. Així i tot, sempre li hem agraït Roma. Descansi en pau.