Joan Maragall (en la seva mort) (1911)

De l’article de Lluís Millet (el Masnou, 1867 - Barcelona, 1941) a Revista Musical Catalana (XII-1911). Avui és l’aniversari de la mort del poeta i periodista Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). El llibre Obra i ideari periodístic de Joan Maragall (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020), de Jaume Comellas Colldeforns, conté escrits al·lusius als vincles musicals de Maragall.

[...]

Maragall era el nostre poeta optimista: tenia el do de resoldre en harmonia tot lo aparentment contradictori, en la pau profunda de son esperit. Tenia tanta bondat, que molt sovint semblava que el poeta oblidés el mal moral, la dolenteria dels homes: totes les intencions les creia bones, i, per tant, la realitat moral, bona era. Per això ell sortia, en les baralles entre germans de pàtria, amb els braços estesos, volent-los redimir de l’aparença enganyosa que els encenia en lluita: era el poeta apòstol de l’amor, que amb pura veu volia, dissipant les passions, portar a la unitat els enganyats per les accidentals misèries de la naturalesa humana. [...] Aquí no és lloc de contar les excel·lències del poeta desaparegut del món dels vius; però sí que hem de recordar l’amor que sentia ell per la música, i l’estimació que tenia provada envers l’Orfeó Català. Havem dit: “de l’amor que sentia per la música”, i caldria dir un mot més just: hi tenia una fonda penetració. Qui llegeixi sa conferència “El drama musical de Mozart” s’admirarà del sentit profund que tenia del nostre art. Quines belles coses se troben en aquelles paraules desxifrant el ver sentit de la bellesa de la música! [...] Nosaltres l’havíem vist entusiasmar-se amb diverses sardanes d’en Ventura que miràvem quasi amb desdeny per la puerilitat i la incorrecció de l’harmonització, però de les quals havíem de confessar, per últim, la bellesa viva de les línies melòdiques. Amb aquesta percepció tan delicada de la bellesa ingènua no cal dir que el poeta estimava el cant popular, la flor exquisida de la sensibilitat del poble: en “El comte Arnau”, la seva obra potser més transcendent, hi intercalà tota la famosa cançó tradicional, sense tocar-ne una paraula. [...] Per últim havem de recordar que a Maragall devem el text del nostre “Cant de la senyera”, himne que és com el símbol de l’esperit dels nostres cants, com el tremp que els fa forts i sans. Així la veu del poeta ressonarà sempre per sobre els nostres caps com la veu del geni de la terra, guardiana de la nostra fortalesa en l’ideal que és raó de la nostra existència: “Al damunt dels nostres cants / aixequem una senyera / que els farà més triomfants. / Au, companys!, enarborem-la / en senyal de germandat! / Au, germans!, al vent desfem-la / en senyal de llibertat / Que voleï! Contemplem-la / en sa dolça majestat! / Oh bandera catalana! / Nostre cor t’és ben fidel. / Volaràs com au galana / per damunt del nostre anhel. / Per mirar-te sobirana / alçarem els ulls al cel. / I et durem arreu enlaire; / et durem i tu ens duràs. / Voleiant al grat de l’aire, / el camí assenyalaràs. / Dona veu al teu cantaire, / llum als ulls i força al braç!”

De l’article de Lluís Millet (el Masnou, 1867 - Barcelona, 1941) a Revista Musical Catalana (XII-1911). Avui és l’aniversari de la mort del poeta i periodista Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). El llibre Obra i ideari periodístic de Joan Maragall (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020), de Jaume Comellas Colldeforns, conté escrits al·lusius als vincles musicals de Maragall.