PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a l’'Avui' (5-VII-1991) a propòsit del partit de Grand Slam a Wimbledon entre les tenistes Jennifer Capriati (Nova York, 1976) i Martina Navratilova (Praga, 1956). Dins del seu estil genuí de tractar qualsevol matèria d’interès humà, la periodista Montserrat Roig va publicar avui fa anys aquest text en el to melangiós que accentuava en els seus últims mesos de vida.
La Jennifer no tenia els cabells esbullats i la trena va aguantar fins al final del joc. La Jennifer va guanyar la Navratilova i el locutor, embadalit, feia meditar els telespectadors: Us imagineu que l'any en què va néixer la Jennifer Capriati, la Navratilova guanyava el seu primer Wimbledon? La Jennifer només té quinze anys i l'espera un futur rodó, auguren els promotors d'ídols. Un futur rodó fins que, al cap de dinou anys, una altra petita Jennifer, ben trenada, la pell lluent, l'enfonsi com ara ha enfonsat la Navratilova, la qual només manifestava la seva derrota en la manera d'eixugar-se la suor amb una tovallola. Un cop de raqueta mal entomat i la Navratilova ja no és el que era. Com tampoc ho és en Ben Johnson, que o vol morir perquè sí en la desmemoria de l'espectacle, o en Mark Spitz, que vol demostrar, a qui?, que quaranta anys, si hi ha experiència, són un gran què. La glòria i la derrota a l'esport només és expressada en silenci. Hi ha tota una vida darrera un gest, una lleugera arronsada d'espatlles, les mans deixades anar, la mirada un pèl desviada. Cap d'aquests esportistes ens ho podrien explicar amb paraules. Volem els seus cossos perfectes a les imatges: no perdonem els desperfectes de l'edat. Si ja no són els millors, carretada! Tota una vida per a preparar el moviment del canell, la precisió de l'entomada, el salt cap a l'esquerra, un salt que fa alçar les cames amb perfecció, les quals sempre han de quedar dins el quadrat. Aquests cossos han de demostrar la justícia poètica de la immortalitat. I quan els veiem febles, mortals, prematurament acabats, aleshores intentem oblidar-los. A l'esport no hi cap engany, si la Navratilova no serveix, sempre hi ha una Jennifer que farà enraonar. Recordo que a les Olimpíades de Seül una nedadora va caure contra el trampolí i es va fer un nyanyo al cap. La imatge del vídeo era complaent amb els espectadors: vam veure més vegades aquesta caiguda, vam sentir més vegades l'espetec del cap contra el trampolí, que el moviment gràcil d'altres cossos que feien els cent metres papallona. Aquesta complaença, una mica sàdica, ens era oferta per a recordar-nos els errors i els fracassos dels que han estat cridats per a la glòria, i, potser, per a recordar-nos que la perfecció no existeix. Una venjança silenciosa i còmplice. Cap dels espectadors, dolçament aclofats al sofà de casa, hem arribat a aquesta perfecció del gest, a aquesta ductilitat del cos que aprèn, des de ben jove, a moure's d'una altra manera. Potser la Navratilova només quedarà en el record dels entesos. O potser la tornarem a veure, una altra vegada, decidida a morir com un cavall guanyador. Mentrestant, les nostres guitzes seran tan curtes com els gestos descompassats del nostre cos. Un cos maldestre, disposat a venjar-se en la derrota dels que ja són perfectes. La Navratilova s'ha acostat un xic a nosaltres, o així ens ho pensem. L'experiència ha fet que el seu canell dibuixi, en l'aire, un gest impecable. La Jennifer haurà de treballar molt per descobrir-ne el secret. I quan l'hagi descobert, serà de nou derrotada. Potser la Navratilova esperarà aquest moment amb paciència. Com l'esperen tots els que són derrotats, a la vida, per una Jennifer de cabell ben trenat.