Ja estem en guerra

La setmana passada els nostres dirigents van reaccionar escandalitzats i commoguts davant les imatges de centenars de civils assassinats als carrers de Butxa i altres barriades de Kíiv. Emmanuel Macron: “Les imatges que ens arriben de Butxa són insuportables”. Olaf Scholz: “Unes imatges terribles i horribles”. Antony Blinken: “Un cop de puny a l'estómac”. Tenen tota la raó. De tota manera, quan els escolto, tinc la depriment impressió que és la primera vegada que veuen imatges d’aquesta mena: imatges de civils assassinats per soldats russos. Però fa vint-i-dos anys que veiem aquestes imatges, precisament aquesta mena d’imatges. El que passa és que els cadàvers que hem vist tots aquests anys sense parar-hi gaire atenció eren txetxens, georgians, sirians, centreafricans i libis. Era inquietant, però no prou per qüestionar la nostra política d'aproximació a Vladímir Putin, la nostra política de reset constant davant les seves provocacions i crims. Tot això passava lluny de nosaltres i, per això, podíem tancar els ulls sense fer gaires esforços i continuar fent-hi negocis, comprant-li petroli i gas i venent-li els nostres Renaults i Mercedes.

Resulta, però, que aquests conflictes i cadàvers no eren pas tan lluny, i molts periodistes europeus i americans ens en van informar. Jo mateix vaig veure alguns d'aquests cossos a Txetxènia després de les zatchistki (operacions de neteja ètnica) russes, com la del novembre del 2001, quan Rizvan Larsanov, un personatge clau en les negociacions russotxetxenes del 1996, i un home amb qui jo havia col·laborat sovint i a qui apreciava molt, va rebre un tret a sang freda al seu cotxe, on van deixar el cadàver podrint-se fins al final de l'operació, com han fet amb els civils ucraïnesos que intentaven fugir amb les seves famílies per l'autopista E-40 a l'oest de Kíiv. També a Geòrgia, el 2008, vaig poder comptar els cossos ennegrits i coberts de cucs escampats a dreta i esquerra als pobles entre Tskhinvali i Gori, civils brutalment assassinats per les tropes auxiliars ossetes de Putin. A Síria jo ja hi era abans que hi arribessin els russos, però molts dels meus col·legues, arriscant la vida sota els coets i barrils bomba llançats pels helicòpters russos, van fotografiar les víctimes de Putin a Alep, Idlib i Guta. Aquests cadàvers els consideràvem sempre “afers interns” de Rússia o, en el millor dels casos, una situació “en què no hi podem fer res”. Ni els vèiem. Ara que els tenim a la porta, en una ciutat que fa set setmanes la majoria de nosaltres consideràvem una capital europea normal, per fi hem obert els ulls. Que curiós i que trist.

Que, el 2010, Nicolas Sarkozy, amb el seu cinisme habitual, s’afanyés a vendre vaixells de guerra a Rússia un any després de la invasió de Geòrgia no és gens sorprenent, com tampoc ho és la tossuderia d'Emmanuel Macron, que encara sembla creure que pot parlar amb Putin i fer-lo entrar en raó. Que Barack Obama es negués a donar gaire importància a l'annexió de Crimea, la invasió del Donbass i la intervenció militar russa a Síria ens pot semblar obscè, però té la seva lògica en el cas d’uns Estats Units allunyats des de fa temps d'Europa i esgotats pel Pròxim l’Orient. Em sorprèn més l'actitud, tots aquests anys, d'Angela Merkel: ¿com pot ser que una dona criada sota la bota russa, amb un coneixement tan profund del sistema soviètic, del KGB i de la Stasi, es cregués que n'hi hauria prou fent negocis amb Rússia, un munt de negocis, per moderar-ne la política? Sens dubte, és la dirigent occidental que millor ha entès Vladímir Putin aquestes dues últimes dècades, però sempre s’ha aferrat al famós “Wandel durch Handel” [Canvi a través del comerç]. Fins i tot després de Crimea, fins i tot després que l’avió MH17 fos abatut sobre el Donbass; Merkel va confirmar i defensar la construcció dels gasoductes Nordstream 1 i 2, afirmant, contra totes les proves en sentit contrari, que eren projectes estrictament econòmics, sense cap impacte geopolític. No cal dir que els bàltics, els polonesos i els ucraïnesos eren molt conscients del que passava i no paraven d’avisar-nos, de vegades fins i tot amb estridència, però ningú els feia cas. Ningú fa mai cas a les Cassandres ni als histèrics.

Avui entenem una mica millor la situació. Fins i tot Macron, fins i tot els alemanys s’han adonat per fi que Putin ens té agafats pel coll amb el gas i el petroli, i que ens hem d’alliberar d’aquesta dependència tan aviat com sigui possible; no més aviat del compte, però, perquè els consumidors francesos, alemanys i italians no poden acceptar un preu de 2,50 euros per litre, i les nostres indústries no poden funcionar sense aquest famós gas, encara que mentrestant li continuem finançant directament la guerra: des del 24 de febrer hem pagat a Rússia més de 40.000 milions d'euros per les nostres compres de combustible. Després d’unes primeres sancions que no ens han afectat gaire, no ens acabem de decidir a prendre les mesures realment difícils. Dubtem, ho deixem per més endavant. Desviem l'atenció cap al carbó rus, que en el fons no necessita ningú, per guanyar una mica més de temps. No estem disposats a fer-ho. Per què? Més enllà de les consideracions geopolítiques, fa quaranta anys que sabem que s’ha d’acabar la nostra dependència dels combustibles fòssils, però no hem fet res en aquest sentit. Tampoc hem fet cas als científics, com si fossin Cassandres o histèrics. En canvi, ens vam posar en mans de Putin, afirmant que mai, mai de la vida, utilitzaria la nostra dependència com una arma contra nosaltres. I ara hi estem emmerdats fins al coll.

I enmig de tot això, un mantra: “No estem en guerra amb Rússia”. Esclar que no. La guerra és cosa dels ucraïnesos; que se n’ocupin ells, amb la nostra ajuda, esclar, però només la que faci falta, no més del compte. Armes lleugeres per fer una guerra de guerrilles i anar dessagnant els russos a poc a poc: perfecte. Vehicles blindats i míssils antivaixells per repel·lir-los: per què no. Avions, tancs i míssils per derrotar-los: ni parlar-ne. Des de totes les bandes ens arriba el mateix avís: correríem el risc de veure’ns arrossegats a aquesta guerra. I això d’una guerra amb Rússia és impossible: tenen la bomba i són capaços d’utilitzar-la. Però ¿com és que els nostres líders no entenen que, des del punt de vista de Putin i els seus siloviki, ja estem en guerra amb Rússia? I, a més, ja fa molt de temps, des de molt abans de la invasió d'Ucraïna. Per a Putin, com a mínim des del 2008 i sens dubte des del 2012, no hem parat de fer la guerra contra Rússia, i contra ell personalment, que en la seva ment equival al mateix. ¿L'expansió defensiva de l'OTAN als països bàltics? Una agressió contra Rússia. ¿Les manifestacions del 2012 contra el retorn de Putin a la presidència? Un complot nord-americà per derrocar-lo. ¿El Maidan ucraïnès? Un cop d’estat impulsat pel departament d'Estat dels EUA per afeblir Rússia. ¿Les sancions després de la invasió de Crimea i el Donbass? Una prova que Occident mai acceptarà Rússia com a soci en peu d’igualtat.

Així doncs, Putin ha tret les conseqüències lògiques de la seva visió paranoica del món i l’equilibri de poders. Fa deu anys que s’esforça per debilitar-nos, erosionar la Unió Europea i minar la democràcia nord-americana. Finança la majoria de partits d'extrema dreta europeus, com el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, suborna tots els polítics que pot (pensem en François Fillon i Gerhard Schröder), dona suport a Viktor Orbán i Matteo Salvini, va donar ordre d’utilitzar tots els mitjans de les seves granges de trols i els seus serveis de seguretat per impulsar la independència de Catalunya i el Brexit, i va contribuir en bona part a l'elecció de Donald Trump. Si això no és fer-nos la guerra, què entenem per aquesta paraula? I, sobretot, si Putin considera qualsevol aixecament popular espontani com un acte de guerra teledirigit per nosaltres, ¿com deu considerar les actuals sancions i el subministrament d'armes als ucraïnesos, per limitat que sigui? Des del seu punt de vista, estem en guerra. L’únic dubte que es planteja mentalment és el dels mitjans, els límits.

Perquè, al final, no és que estiguem fent gran cosa per imposar aquests límits. “Ni se us acudeixi entrar ni un mil·límetre al territori de l'OTAN”, va tronar Joe Biden a Polònia. Putin es devia fer un bon tip de riure. O més ben dit, segurament va mig aclucar els ulls i es va preguntar quina seria la millor manera de posar a prova aquesta afirmació. ¿Uns quants míssils contra un comboi d'armes en terres poloneses? ¿Un ciberatac massiu contra Estònia o Letònia? ¿Més ingerències a les eleccions franceses? Arriba un moment que hem de decidir: o estem en guerra o no. Quan un enemic tan despietat t’ataca tan directament, l’apaivagament no és només objectivament impossible, sinó també immoral. Putin no accepta que Ucraïna existeixi com a estat sobirà, vol la fi de la Unió Europea, la fi de la democràcia occidental, un món on només regnin els més forts i depravats, sense regles de joc, o només amb les seves, les regles que les seves forces militars han aplicat a Butxa: si et rendeixes, et dispararé una bala al cap.

Que quedi clar: no proposo ni de bon tros que deixem que aquest conflicte es converteixi en la Tercera Guerra Mundial. Per brutals que siguin els conflictes locals en què està implicat, en general Putin ens està fent una mena de slow war, una nova forma de guerra freda: una guerra de disrupció, desinformació i economia política. Però, si volem evitar l'altre tipus de guerra, ens hem d’involucrar plenament, tant sí com no, en aquesta. Perquè Putin només respectarà les nostres línies vermelles el dia que de debò prenguem mesures per imposar-les, de la mateixa manera que els seus soldats estan obligats a respectar els ucraïnesos. Fins ara, tot i les sancions i els enviaments d'armes a Ucraïna, Putin ens continua considerant uns covards, massa aferrats a les nostres comoditats –a diferència (si més no, al seu cap) de Rússia– per fer el més mínim sacrifici. Avui, després de Mariúpol, després de Butxa, després de Borodianka, ha arribat l’hora de demostrar-li que s’equivoca. Sancionem d’una vegada Gazprom, Rusal i les altres entitats russes que diem que encara “necessitem”, però que en realitat ja no necessitem, que ja no hauríem de necessitar. Imposem un embargament total al petroli rus i deixem que Putin el vengui als xinesos al 30% del seu valor de mercat. Aturem ara mateix tots els lliuraments de gas rus a Europa: si ho poden fer els tres països bàltics, que depenen totalment d'aquest gas, també ho poden fer Alemanya, Àustria i França. Trobarem solucions, potser fins i tot les solucions sostenibles que els investigadors ens proposen des de fa dècades i que els nostres polítics han anat ajornant indefinidament. I entreguem per fi als ucraïnesos les armes que reclamen. Com que, tot i estar en guerra, no hi enviarem soldats nostres, donem als soldats ucraïnesos els mitjans per no perdre, però també per guanyar aquesta guerra en què tots estem implicats.

© Jonathan Littell 2022