Ja fa un any

“Una batalla perduda és la que creiem perduda”, va escriure a principis del segle XIX el comte Joseph de Maistre, ambaixador de Sardenya a la cort del tsar a Sant Petersburg. “L’opinió és qui perd les batalles, i és l’opinió qui les guanya”. El que va dir sobre les batalles es pot aplicar a les guerres. Des d’un punt de vista objectiu, Vladímir Putin ja ha perdut la guerra criminal que va iniciar unilateralment el 24 de febrer del 2022, fa tot just un any. No ha aconseguit cap dels seus objectius inicials: conquistar en poc temps gran part del país i enderrocar el govern de Volodímir Zelenski per substituir-lo per un poder titella que retorni Ucraïna per sempre més al si de Rússia. L’exèrcit rus ha vist com els seus regiments d’elit, els més ben entrenats i equipats, queien delmats els primers mesos de la guerra; ha perdut més de 200.000 homes, morts o ferits, així com la meitat dels seus vehicles blindats; s’ha quedat gairebé sense reserves de míssils de precisió i ha mostrat la seva debilitat al món. En aquests moments Rússia està majoritàriament aïllada i exclosa en gran part del comerç mundial, mentre la seva economia es debilita cada dia més sota el pes de les sancions més elevades mai imposades; a més, ha perdut definitivament el seu mercat natural més important per al gas i el petroli, i la majoria de la seva elit està a l’exili. A llarg termini, la conseqüència més evident –i la més inequívoca– d’aquesta guerra serà la total submissió del país a la Xina. Els Estats Units, que han gastat el 5% del seu pressupost militar anual en donar suport a les forces armades ucraïneses, han aniquilat o deteriorat greument el 50% de la capacitat militar russa. Tot i així, Putin creu que no ha perdut la guerra; al contrari, la manté i aquests últimes dies ha ordenat una nova operació a gran escala per prendre el control dels oblasts de Lugansk i Donetsk.

I com pot ser? Doncs senzillament perquè li deixem creure que no ha perdut; perquè no fem el que cal per obligar-lo –a ell o, si més no, al seu entorn, que sens dubte està disposat a deixar-lo caure en cas de derrota– a acceptar que ha perdut la guerra. Això es deu, en primer lloc, a aquest rerefons de timidesa i pusil·lanimitat que aquest antic agent del KGB és capaç d’ensumar infal·liblement darrere de totes les nostres accions a favor d’Ucraïna, per contundents que siguin. Malgrat tot el que ha passat aquest any, no hem après a deixar d’enviar-li senyals de debilitat, ni tampoc hem sabut transmetre-li, al contrari, un únic senyal, clar i creïble: “Has perdut, atura aquesta guerra i negocia; si no, les teves forces a Ucraïna seran aniquilades sense pietat per tots els mitjans possibles”.

Olaf Scholz, el canceller alemany, s’ha convertit en un mestre d’aquest joc de falses demostracions de força que no enganyen a ningú, fins a tal punt que els ucraïnesos han creat una nova expressió amb el seu nom, “fer un Scholz”: “Comunicar bones intencions però alhora utilitzar/trobar/inventar qualsevol motiu imaginable per demorar-les i/o impedir que es facin realitat”. Pel que fa a Emmanuel Macron, sembla que per fi ha entès que no serveix de res repetir amb tots els tons possibles que “no hem d’humiliar Rússia”; ara afirma que “Rússia no pot guanyar, no ha de guanyar”; això ja és molt millor, però encara no s’atreveix a dir que Rússia ha de perdre aquesta guerra sense pal·liatius.

Facin el que facin per ajudar Ucraïna, les potències occidentals no paren d’aclarir, d’una manera gairebé desesperada, quins són els seus límits. La posició nord-americana inicial, clara i racional, era més que suficient: no hi enviarem cap soldat de l’OTAN a lluitar i mai amenaçarem el territori legal de la Federació Russa (a diferència dels territoris ucraïnesos il·legalment annexionats). A la qual cosa s’hi hauria d’haver afegit de bon començament: “A part d’això, cal aprofitar el que sigui per fer fora l’exèrcit rus d’Ucraïna”. Per què, doncs, alguns líders s’entossudeixen a proclamar a crits que no els hem de donar avions, ni míssils de llarg abast, ni això, ni allò...? ¿Ja són conscients de com interpreta Putin aquests missatges? “Vladímir, malgrat tot el que ens has demostrat, ens fas por. Tenim por dels teus míssils, de les teves bombes nuclears. I per donar-te una prova de la nostra bona voluntat, continuarem lluitant contra tu amb una mà lligada a l’esquena”. Així és com Putin entén la nostra voluntat insubornable de donar suport a Ucraïna.

El novembre de l’any passat un míssil va caure en una granja polonesa i va matar dos civils. Segur que per un instant Vladímir Putin es va espantar molt: ¿i si al final l’OTAN aplica l’article 5? Però de seguida es va tranquil·litzar. Gairebé a l’acte tothom es va afanyar a afirmar que era un míssil de la defensa antiaèria ucraïnesa disparat en direcció equivocada per error. Un cop més es volia, de bona fe, evitar l’escalada. En realitat, tant se val si el míssil era ucraïnès o no; els russos, en el nostre lloc, haurien posat el crit al cel davant de la provocació de l’OTAN, i el fet que no aprofitéssim l’incident per cridar l’atenció i desestabilitzar Putin només l’interpreten com una clara confessió de debilitat. El president rus va arribar a la conclusió –amb raó– que faríem tots els possibles per evitar la més mínima escalada del conflicte i que continuaria tenint les mans lliures a Ucraïna. I per això, sens dubte, va prendre la decisió de mobilitzar nous reclutes i llançar una nova ofensiva al Donbass, al marge de les pèrdues de vides humanes al seu bàndol, que no compten per a res.

I els ucraïnesos? Estan convençuts que han guanyat, que ja han guanyat, i estan furiosos perquè els seus aliats occidentals no se n’adonen i encara els neguen els mitjans per rematar la feina. Les nostres entregues d’armament amb comptagotes són per a ells una tortura xinesa; sempre arriben massa a poc a poc, mesos més tard del moment en què podrien haver canviat definitivament l’equilibri estratègic. Si Ucraïna hagués tingut al novembre els tancs que tot just ara li han promès, hauria pogut mantenir la seva ofensiva a Liman i Kherson per recuperar la major part de l’oblast de Lugansk i tallar el “corredor terrestre” rus entre Crimea i el Donbass a l’altura de Melitópol. Avui les coses serien molt diferents; potser el Kremlin, en una posició de debilitat desesperada, s’hauria vist obligat a seure per fi a la taula de negociacions. En canvi, la guerra continua fent estralls: destrossa ciutats i vides ucraïneses, alhora que castiga l’economia europea.

Aquest any els ucraïnesos, que estan patint unes pèrdues gairebé tan greus com els russos, poden posar fi a aquesta guerra atroç. Tenen gairebé tot el que necessiten: un milió de voluntaris armats i decidits a lluitar, una excel·lent estructura de comandament i control, un domini de la guerra contemporània i les seves tècniques més avançades (integració d’armes combinades, ús en temps real de la intel·ligència en totes les seves formes, visualització informàtica evolutiva del camp de batalla, etc.), capacitat real d’innovació i adaptació i, finalment, la motivació apassionada de defensar el propi país d’una amenaça existencial. Només els falten uns determinats tipus d’armes, les úniques capaces de decantar la balança davant de l’única força que li queda a Rússia: les masses, i la voluntat d’utilitzar-les sense fre ni límits.

Fa l’efecte que els nostres països, sobretot els de l’Europa Occidental, encara no s’han adonat de la gravetat de l’amenaça existencial que plana sobre tot el Vell Continent. El que Vladímir Putin té com a objectiu no és només la conquesta d’Ucraïna, sinó també la derrota total del nostre sistema social i la nostra forma de vida, amb les nostres llibertats, la nostra obertura i la nostra democràcia, imperfecta però tot i així indispensable. És com si, durant aquests últims 70 anys de pau, haguéssim oblidat el motiu pel qual es va crear d’entrada la Unió Europea: per impedir que mai més esclatés una guerra entre nacions al continent europeu. Amb el pas del temps, i sota la pressió de l’ampliació comunitària, aquest somni, el somni dels fundadors, es va transformar en una integració econòmica i després en una màquina burocràtica gegantina. I, pel camí, la geopolítica s’ha anat diluint enmig de normatives i interminables processos de presa de decisions. Ara, gràcies a la debilitat i covardia que hem mostrat durant aquests últims vint anys davant d’una amenaça evident, la guerra ha tornat, ens agradi o no, i amb ella la geopolítica.

Quan t’imposen una guerra, només hi ha una solució: guanyar-la. Els ucraïnesos tenen raó, cent vegades raó, quan diuen que la seva sang defensa Europa. I pel que fa als que tremolen de por invocant la possibilitat d’una “Tercera Guerra Mundial”, ja és hora que entenguin que la Tercera Guerra Mundial ja la tenim aquí, per voluntat de Vladímir Putin, i que tots hi estem ficats, tant Europa i els Estats Units com la Xina i els països africans que pateixen la fam provocada per la invasió russa i que han d’aguantar els dictadors que, un país rere l’altre, reben el suport dels mercenaris del Kremlin. Putin sap que està atrapat en una guerra total, ho diu alt i clar i es comporta en conseqüència, conscient que està en joc l’existència del seu règim, i també la seva. Per tant, farà tot el que pugui no només per conquistar una part cada vegada més gran d’Ucraïna, sinó també per atacar-nos i perjudicar-nos directament: les ingerències en els processos electorals, la desinformació conspiranoica a internet, el sabotatge de gasoductes, els drons a prop d’instal·lacions estratègiques del mar Bàltic o del mar del Nord, les violacions de les aigües territorials o els espais aeris europeus són només el principi; són provatures per veure fins on podrà arribar després. Putin es nega a admetre la derrota. Però nosaltres tampoc podem perdre, perquè correm el risc de veure desaparèixer tot el que més valorem. Aquí a Europa ningú vol viure en un món regit per unes regles darwinistes dictades per Rússia i la Xina; un món on el més fort s’apodera del que vol i el dèbil no pot fer res més que anar-se’n a dormir o morir-se. Així doncs, som nosaltres els que hem de prendre la decisió de guanyar. La victòria d’Europa, en aquesta guerra que no hem buscat, passa per la victòria d’Ucraïna. I per començar hi hauríem de creure.

Copyright Jonathan Littell 2023