04/11/2023

Israel silencia la crítica interna

6 min
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

El 25 d’octubre, la professora Nurit Peled-Elhanan, lectora en una universitat de Jerusalem, va participar en un debat sobre els horribles fets del 7 d’octubre en un grup de WhatsApp del professorat. En resposta al missatge d’un altre professor, va escriure que “la massacre”, referint-se a les accions de Hamàs, li recordava el que el filòsof i dramaturg francès Jean-Paul Sartre va escriure sobre les relacions racials, i n’afegia una cita parafrasejada: "«Després de tants anys ofegats sota la vostra bota de ferro, quan els ocupats van tenir de sobte l’oportunitat d’aixecar els ulls, ¿quina mena de mirada esperàveu veure-hi?» Hem vist aquesta mirada", va escriure Peled-Elhanan als seus col·legues.

Unes hores més tard, Peled-Elhanan –guanyadora del Premi Sàkharov de drets humans i llibertat de consciència del Parlament Europeu i mare afligida de la Smadar, una nena de 13 anys assassinada el 1997 en un atemptat terrorista de Hamàs– va rebre una carta del degà de la universitat. L’avisava que estava suspesa de feina i la convocava a un comitè disciplinari per decidir si es rescindia la seva relació laboral. Vet aquí l’acusació: “Es mostra comprensiva amb l’horrible acte de Hamàs” i manifesta que “justifica l’acte atroç”.

El que li ha passat a Nurit Peled-Elhanan, que va contactar amb mi buscant assessorament jurídic després de rebre aquest avís, no és un cas aïllat. Segons Adalah, el Centre Jurídic per als Drets de la Minoria Àrab a Israel, durant les últimes tres setmanes desenes d’estudiants, gairebé tots palestins amb ciutadania israeliana, han sigut expulsats o citats a presentar-se davant d’un comitè disciplinari abans de ser expulsats de les institucions acadèmiques, acusats de suport al terrorisme per les declaracions que han publicat a les xarxes socials. L’organització Academia for Equality ha identificat com a mínim tres professors universitaris d’altres institucions, un de jueu i dos de palestins, que també van haver de comparèixer davant d’un comitè disciplinari. A un d’ells el van acomiadar i dos encara estan immersos en els tràmits. (Al final, Peled-Elhanan va rebre una bona esbroncada, però ha conservat el lloc de treball.)

La repressió activa de la llibertat d’expressió aplicada per més de vint institucions acadèmiques israelianes és, molt probablement, la conseqüència directa d’haver cedit a la pressió de grups d’extrema dreta que rastregen les xarxes socials i actuen com a denunciants en sèrie; i també, pel que sembla, d’una ordre del ministre d’Educació, enviada el 12 d’octubre a aquestes institucions, en què els exigia que expulsessin immediatament qualsevol alumne o empleat que s’expressés en termes que constituïssin un “suport al terrorisme” o un “suport a l’enemic”.

Aquesta repressió no es produeix només a les institucions d’ensenyament superior. La policia d’Israel i la Fiscalia han informat la Knesset que, fins al 25 d’octubre, s’han obert més de 126 investigacions penals i s’han practicat 110 detencions arran de declaracions sobre els fets del 7 d’octubre i l’actual guerra de Gaza publicades a les xarxes socials o en grups tancats. D’aquesta intensa vigilància i control policial se n’ocupa en part un cos especial creat fa uns mesos per supervisar l’anomenada incitació palestina al terrorisme a través d’internet. Aquest cos el dirigeix Itamar Ben-Gvir, d’extrema dreta i simpatitzant de l’il·legalitzat moviment racista Kach. Ben-Gvir és actualment el ministre de Seguretat Nacional.

La policia israeliana i aquest cos especial, que tenen la missió de fer un seguiment dels discursos extremistes, sembla que s’han dedicat sobretot a espiar els palestins amb ciutadania israeliana. Pel que sé, la policia no ha citat ni un sol israelià jueu que hagi fet una crida a “esborrar Gaza del mapa” o a dur a terme una “segona Nakba” –que significa desastre–, ni cap altra activitat terrorista contra civils palestins. Les setmanes posteriors als atemptats del 7 d’octubre, Facebook i X es van omplir de destacades personalitats –polítics, generals retirats, celebritats, influencers dels mitjans de comunicació i periodistes– que feien aquesta mena de crides amb total impunitat.

Al mateix temps, la policia israeliana ha adoptat, pel que es veu, una nova pràctica: fotografiar detinguts palestins sospitosos o acusats de manifestar-se contra l’estat israelià o la guerra amb les mans emmanillades sobre el fons d’una enorme bandera israeliana. Aquestes fotos s’han difós després, en una mena de ritual medieval força humiliant. El cap de la policia nacional també ha anunciat la prohibició de les manifestacions de solidaritat amb el poble palestí de Gaza; s’han dispersat violentament concentracions d’aquest tipus a Haifa, Jerusalem i Umm al-Fahm, entre d’altres. A tot el país han detingut per alteracions de l’ordre públic més de 20 manifestants contra la guerra o que demanaven l’alliberament de presoners i segrestats.

A Israel, la llibertat d’expressió política pel que fa al conflicte araboisraelià, en especial pel que fa a la política israeliana respecte als palestins, ha sigut sempre precària, sobretot per als palestins amb ciutadania israeliana. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, en els seus anteriors mandats i l’actual, ha autoritzat, i fins i tot encoratjat, les organitzacions nacionalistes de dretes a silenciar el que queda de l’esquerra israeliana –sobretot grups de drets humans, organitzacions en defensa de la pau i la minoria palestina– i ha promogut mesures destinades a perjudicar-los fins a pràcticament eliminar-los. Una d’aquestes mesures és aprovar lleis que imposen sancions a les accions per combatre l’ocupació, com convocar un boicot als productes dels assentaments, o per reforçar la identitat palestina, com una commemoració de la Nakba.

A destacades organitzacions no governamentals i grups de drets civils els han denegat l’accés a recursos i espais públics i de vegades fins i tot el dret a adreçar-se a determinats col·lectius, com ara les escoles i la funció pública. Pitjor encara: aquests grups de dretes han posat en marxa una iniciativa en tota regla per deslegitimar els crítics amb el govern i els activistes, a qui tracten de traïdors i fins i tot d’agents de països estrangers. També han impulsat campanyes amb l’objectiu de deslegitimar els líders polítics de la minoria palestina, titllant-los de partidaris del terrorisme i minant les seves competències.

Ara bé, ni aquest greu procés de laminació constant de l’espai per al debat polític sobre l’ocupació israeliana i el tractament dels palestins, ni la repressió autoritària de les crítiques i la dissidència, havien preparat la societat civil per al que ens està passant des del 7 d’octubre.

No ens hauria d’estranyar, però: en societats amb tendències nacionalistes molt esteses, com per desgràcia és el cas d’Israel, la guerra i les tragèdies nacionals creen el caldo de cultiu perfecte per a la caça de bruixes i un assenyalament accelerat de crítics i minories com a enemics interns. Això és exactament el que ha passat a Israel aquestes últimes tres setmanes.

Les atrocitats de Hamàs, que va massacrar cruelment centenars d’israelians i en va segrestar més de 200, i l’ofensiva israeliana desencadenada com a represàlia, que ja ha destruït grans zones d’habitatges a la franja de Gaza i ha matat milers de persones, eclipsen la repressió sense precedents de què són objecte les veus dissidents israelianes que critiquen els mètodes del govern hebreu en la seva guerra. Castigar públicament i amb mesures legals els que posen en context l’atac assassí de Hamàs o els que no fan sinó expressar la seva solidaritat amb les víctimes palestines és una greu amenaça per a la llibertat d’expressió.

Ho veig cada dia en les peticions d’assessorament jurídic que rebo d’activistes abatuts i d’organitzacions no governamentals que tenen por de publicar continguts que, abans del 7 d’octubre, mai haurien estat sotmesos a un control jurídic.

Aquest tracte per part de les autoritats fomenta i legitima l’actual tendència dels extremistes dels grups de dretes a atacar els defensors dels drets humans. Aquestes últimes tres setmanes, moltes persones –entre les quals col·legues i amics meus– han estat en el punt de mira: s’han vist assetjades i amenaçades a les xarxes socials a causa del seu activisme polític en el present o en el passat, fins al punt que algunes d’elles han hagut d’abandonar el seu domicili. El moment àlgid i més preocupant d’aquest alarmant procés va tenir lloc el 15 d’octubre arran de l’espectacle d’una multitud enfurismada clamant contra el periodista Israel Frey: desenes de persones es van reunir al voltant de casa seva, el van maleir i el van escridassar, i van tirar petards contra les finestres del seu apartament mentre la seva dona i els fills es refugiaven a dins. Frey es va veure obligat a fugir de casa seva i des de llavors s’amaga en un lloc desconegut. El seu pecat: expressar dolor no només per les víctimes israelianes, sinó també per les morts dels nens de Gaza.

Res d’això no és casual. La repressió de la llibertat d’expressió i l’atac als crítics de la política israeliana en aquest conflicte sempre han tingut un objectiu estratègic. Salta a la vista que tot això forma part d’un gran pla que, durant aquestes últimes dècades, ha anat despullant de mica en mica el sistema de govern israelià dels valors democràtics: l’annexió dels territoris ocupats i l’establiment d’un règim jueu etnonacionalista oficial entre el riu Jordà i el mar Mediterrani.

Aixafar la dissidència i eliminar la força política dels palestins amb ciutadania israeliana són les principals condicions per aconseguir aquest objectiu. Per desgràcia, els defensors d’aquest terrible futur estan explotant ara el trauma, el dolor i la ira que tots compartim en benefici dels seus objectius distòpics.

Copyright The New York Times

stats