PalmaTres de cada quatre ciutadans de les Balears pensen que hi ha massa turistes. La dada, que podria semblar un crit minoritari fa uns anys, avui és un clam gairebé unànime. I si miram el detall de l’enquesta de l’AETIB –organisme del Govern–, la fotografia encara és més contundent: prop d’un 80% dels residents rebutja els creuers. El missatge enviat per aquesta enquesta és clar, perquè no només els activistes o les entitats veïnals, sinó fins i tot molts dels que viuen del turisme coincideixen que el model s’ha d’aturar, que s’han de posar límits.
Però si no se’n posen tot i la quasi unanimitat, aleshores una es demana qui hi ha per damunt de tot això, que fa que res no canviï? Si la societat reclama contenció i les dades oficials ho confirmen, com és que la roda continua girant igual o, fins i tot, més accelerada?
El cas dels creuers és paradigmàtic. Tothom sap que contaminen, que consumeixen grans quantitats d’aigua dolça que xuclen dels nostres ports, que els passatgers contribueixen molt poc a l’economia local i que saturen els centres històrics durant hores. I tanmateix les seves arribades no es redueixen més, sinó que fa la sensació que es gestionen com una peça imprescindible de l’oferta turística, com si Palma no pogués existir sense les desenes de milers de creueristes que hi desembarquen cada setmana.
Hi ha d’haver interessos molt poderosos per no aturar-ho quan tanta gent ho demana. Les grans empreses del sector, els lobbies internacionals que operen per damunt de fronteres i governs, les institucions que tenen la recaptació com a objectiu suprem. Davant això, qui està disposat a assumir el cost polític de dir prou? És més fàcil recórrer al discurs que “la situació és complexa” o que “no hi ha alternatives immediates”.
Mentrestant, la ciutadania es veu atrapada en un cercle viciós: es reconeix el problema, se’n parla a totes les converses i als plens institucionals, però el marc es manté immòbil. És una prova d’això que el Govern disposava de les dades de l’enquesta almenys des del mes de maig i no les havia fet públiques, com va denunciar el Fòrum de la Societat Civil. La transparència tampoc no sembla una prioritat quan el que té en joc és qüestionar el motor econòmic de les Illes.
Però fins i tot l’economia comença a parlar en un altre idioma. Perquè un model que exigeix cada vegada més recursos i aporta menys benestar és un model feble. I perquè la sostenibilitat no és només un relat per omplir fulletons i vendre’l a fires, sinó una exigència per poder mantenir el territori i la vida.
En tot cas, allò que crida l’atenció és que la societat ja ha fet una passa endavant. Els percentatges de l’enquesta deixen clar que hi ha consens i consciència. Allò que falta és la valentia política per posar límits reals i per desafiar interessos que semblen intocables. Ara la propera enquesta hauria de demanar no què pensam nosaltres dels turistes, sinó què pensen els turistes de nosaltres. Potser ens sorprendria veure qui demana més límits.
