Independentistes, del 2023 al 1939
El 1939 un home amagat en un poblet del Rosselló només té tres sortides. La primera: esperar la segura detenció de la policia francesa que el retornaria al camp de concentració del qual s’ha escapat. La segona: intentar pujar a un vaixell que el dugui a Amèrica, l’Àfrica. La tercera: tornar a casa, presentar-se davant les autoritats franquistes i “començar de nou la lluita per Catalunya”. Què tria?
A Barcelona, a l’oficina de depuració, es troba uns antics companys d’escola escrivint a les taules. Es piquen l’ullet. Es posa a treballar a la secretaria d’un jutjat. Les sentències de presó, mort, es multipliquen dia a dia. Ell les passa a net i el jutge només les ha de signar. Va anar capgirant dies, mesos, anys. A molts els hi va canviar la vida per un número. No va dir mai res. No volia cap reconeixement. Només lluitava per una Catalunya lliure. Ell i una microxarxa d’éssers normals, anodins, grisos, desdibuixats. Eren tan petits que no es veien.
Aleshores hi havia persones microscòpiques, diminutes, aparentment endormiscades, sedades, que portaven una doble vida. De dia treballaven a la botiga, al despatx, a la fàbrica. Després a la nit només dormien 3-4 hores. Casa seva bullia com cassoles als fogons de diumenge de festa. Imprimien premsa, butlletins, papers clandestins. Al dia següent un altre home minúscul –de qui no sabien ni el nom real– ho recollia i sobre a sobre ho portava a adreces de Barcelona. I d’allí sortien a tot Catalunya. També hi havia altres homes menuts, que molts creien que feien la gara-gara a la dictadura, perquè tenien empreses, però només contractaven represaliats independentistes per treballar. I, igualment, hi havia persones imperceptibles que donaven diners i diners per fer coses reals i imaginàries per així aconseguir la llibertat del seu país. Tots eren una minoria esquifida, inapreciable, sense rostre, sense vida.
Mireu aquells modestos pares de famílies avorrides que anaven d’excursió a la muntanya i passaven documents, llibres, coses, objectes, persones, armes... Els Pirineus van ser un supermercat de contraban d’esperança. Uns es van creure des de 1939 que aquells aliats, aquells francesos, britànics, americans, guanyarien i acabarien baixant fins a Catalunya per alliberar-la. No va ser així. Però van continuar lluitant. Amagant persones en pisos, botigues, masies. Posant anuncis jeroglífics als diaris per fer arribar missatges. Trucant per telèfon amb més missatges encriptats amb frases estereotipades i surrealistes per usuals, quotidians. La llista d’idees, papers, pintades, crits, banderes, detencions, denúncies, pallisses, judicis, diners, malsons, esperances... és impossible de saber. Molts mai sabrem no qui són, sinó què van fer. La majoria ja són morts.
Els vius, si els hi pregunteu si tot això va valdre la pena, salten nerviosament de la butaca. Com una molla. Com un espermatozou que sap on va. Sí, sí, sí... Ha valgut la pena. Però si els hi preguntes per què continuem així en aquest país. Per què Catalunya comporta frustració? Per què? Com si no sabéssim res del que sempre passa com un motlle letal. Com si creguéssim que tot canviarà, que alguns canviaran. Com si... S’arronsen. I el seu cos agafa forma d’interrogant. I se’ls mengen les mandíbules de la butaca. Com si s’anessin tornant petits, petits... de nou. Hi va haver un dia que des de les minories es va fecundar les majories del futur. El 1939 els independentistes són els primers a lluitar. Els primers, no els darrers. Sempre som els primers, però sempre retornem a ser els darrers.
