Independència o federalització?
Aquests darrers dies, la petita revolució que hem vist en el partit de Junts, les dificultats creixents que està trobant Esquerra en la seva estratègia de relacions amb el govern de Pedro Sánchez, les inacceptables accions d’espionatge que s’han patit, la pràctica desaparició de Ciutadans i les preocupants perspectives que es marquen en la dreta i la ultradreta espanyola permeten fer pensar en alguna cosa semblant a l'inici d’una nova etapa. O almenys suposen la necessitat de replantejar moltes coses en molts aspectes. Si a tot això s’hi afegeix les segures conseqüències econòmiques i polítiques de la guerra a Ucraïna, crec que parlar de "nova etapa" no és pas una exageració. Vull parlar de tot plegat vist des de Catalunya i de les decisions que cal prendre, però és evident que l’extensió de la mirada passarà per Espanya i per Europa. Agafo com a punt de partida de la reflexió una frase que he sentit per part de Junts i que simplifico així. "Fa pocs anys vàrem decidir «O referèndum, o referèndum» i el vàrem fer en contra de l’Estat, però no vàrem saber aprofitar-lo i ha estat un gran fracàs; és evident que ara només podem decidir «O independència, o independència» i anar fins al final". El títol ja us pot fer pensar que no ho comparteixo i per això ho vull explicar.
1. Algunes experiències prèvies. Recordo tres etapes del passat i les descric molt simplement. Els quatre anys al ministeri, amb la reconversió industrial, ens varen permetre ajudar a créixer, i sobretot fer venir de fora moltíssimes empreses de noves tecnologies que varen augmentar molt el nivell de competitivitat espanyol traient molt més profit de l’entrada al mercat comú. Una part molt important de les empreses es varen situar a Catalunya, no pas perquè se les forcés, sinó perquè els donava motius objectius i reals que era una bona decisió, vistes les condicions de l'entorn català. Jo en deia: "Fer el bé per a Espanya fent també el bé per a Catalunya". En la meva etapa a la UE als anys 90 vaig seguir confirmant amb gust la gran valoració que econòmicament es feia tant a Brussel·les com a Washington com a Tòquio del nostre país i de tot l’Estat, i això ens permetia un bon desenvolupament. Entrats ja en el segle actual, vaig participar molt activament en la preparació de l’anomenat “pacte fiscal”, convençut que el progressiu desenvolupament de la Constitució espanyola que s’havia pactat en la Transició no s’havia acomplert, i que el fiscal era l’aspecte més urgent. El pacte no va tirar endavant, i el nou estatut referendat pels catalans va ser retallat, i de tot això en va sorgir el moviment independentista, que respecto plenament i al qual dono suport en molts aspectes, però que crec que s’està enfocant equivocadament. M’explico.
2. Seguretats sobre la independència. He dit moltes vegades que l’independentisme té bases emocionals, culturals, econòmiques i polítiques, i que m’identifico plenament en les dues primeres, però que tinc dubtes seriosos amb les altres dues. El que hem viscut aquests darrers 5 anys, tant aquí com a Europa, me’ls ha reforçat.
Ho resumeixo amb dues frases: no estic segur que els estats nació que coneixem actualment, i que vol l’independentisme, siguin la millor forma d’organització per al segle XXI. I estic segur, tal com ja vaig explicar fa temps, que l’estratègia que s’ha seguit, i que es diu que es vol tornar a seguir, és molt difícil que ens porti a bon fi, i en tal cas ens podria deixar pitjor que abans.
Dic el primer perquè veig que el paper econòmic i polític que han pogut jugar els estats mitjans o petits durant el període industrial s’està tornant residual, i caldran agrupacions de països molt més àmplies, de caràcter plurinacional, que puguin fer front a les grans potències econòmiques i tecnològiques. Per tant, em resulta dubtós defensar o recomanar la creació de nous estats, encara més petits.
Respecte a la segona frase, i és el més important, crec que l’actual estratègia té una bona part d’utòpica. Exigir de manera irrenunciable la separació de l’Estat és buscar una cosa que a l'Estat li costarà molt d’acceptar, i fins i tot és comprensible. Tal com hem sentit dir moltes vegades, des d'un punt de vista econòmic, Catalunya és un gran motor d’Espanya, una part molt important del seu PIB, i la seu de dos grans recursos de comerç internacional (indústria avançada i turisme). També és bastant clar que a la UE no li faria cap gràcia que Catalunya en sortís, i és bastant clar que no seria fàcil tornar-hi si Espanya s'hi oposés. La utopia neix del fet que amb aquesta manca d’aliats Catalunya no té pas prou instruments per aconseguir-ho per la força.
La nostra situació actual és pitjor que la que teníem fa cinc anys, en part perquè la preocupació pel Procés no ens ha permès dedicar prou temps als problemes del dia a dia, i en part perquè les perspectives de voler marxar han accentuat durant aquests anys un cert maltractament, ja existent, per part de l’Estat. No hem de renunciar a res, però és absolutament imprescindible que s’iniciï un nou procés, a partir d’una majoria més àmplia que la que ara té l’independentisme, i amb una voluntat negociadora que porti a un objectiu que pugui ser consensuat i pugui comptar amb aliats arreu d’Europa. No cal dir que jo estic a favor d’una solució que accepti la plurinacionalitat i que elabori una Constitució de caràcter federal.
