26/08/2022

Incomodau-nos, per favor

3 min

Dues amigues comenten, animadíssimes, entranyables amenitats sobre les seves mascotes. Una d’elles relata que el seu jove cadell li ha destrossat els coixins del sofà i que, com és lògic, orina impenitentment per tota la casa. L’altra, més experta, li recomana sàvies i expeditives tècniques d’ensinistrament. La primera protesta molt convençuda, perquè el seu manescal és contrari a contrariar els animalons. Li ha explicat que s’ha de ser permissiu i tenir paciència “perquè li podrien ocasionar un trauma”. L’altra recula: “Ah, disculpa, si és així...”.

La conversa va resultar reveladora i va il·luminar el que havia estat fins ara per a mi un dels grans misteris insondables de l’existència: els bolquers per a mascotes que venen al súper del meu barri.

L’altre gran misteri que per ara no he escatit és per què encara no ens hem extingit com a espècie: el grau de decadència d’una societat es mesura pel grau d’aviciadura idiotitzant de les seves mascotes. I, ho advertesc, la meva línia vermella són les cuques molles. El primer que en proposi la protecció o la reeducació assertiva, em trobarà de cara.

En general, però, és millor resignar-s’hi perquè, ara per ara, és impossible lluitar contra l’amenaça suprema i definitivament dissuasiva: el greuge potencial que provoca qualsevol mesura correctora o, simplement, d’intenció reguladora. 

Ja no es pot fer res sense que qualcú se senti severament perjudicat, discriminat o traumatitzat i, com que la més petita incomoditat es magnifica –“Vecinos del nuevo bosque urbano de Palma denuncian varios casos de perros heridos con las espigas y semillas que hay por todo el suelo: «Se te clavan incluso si llevas chanclas»”–, optam per la solució més pràctica: no incomodar.

No es tracta de situacions anecdòtiques o de casos aïllats. La necessitat d‘agradar, de caure bé, de ser acceptats i populars, de no ficar-se en problemes ni cercar-se maldecaps... ha trastocat de dalt a baix les prioritats personals i els paradigmes socials. El deure i la responsabilitat han passat a un segon pla.

Els pares no volen incomodar els fills. Els professors no volen incomodar els pares. Els sindicats no volen incomodar els professors. La Conselleria no vol incomodar els sindicats. Els governants no volen incomodar els votants... i ara sabem, a més, que alguns manescals no volen incomodar els quissons.

És fàcil veure que un sistema així no pot tenir gaire recorregut. Precisament, la “incomoditat” ha estat durant mil·lennis el gran motor de la humanitat. Allò que ens ha duit a explorar els límits del propi món  –geogràfic, social o cultural– i a avançar cap a la descoberta, el coneixement, la justícia, l’art... Allò que els actuals manuals d’autoajuda anomenen pomposament “sortir de la zona de confort”. Sense incomoditat no hi ha progrés ni aprenentatge.

Vaig conèixer el cas d’una bona mestra de Plàstica que, examinant els deures d’una alumna, hi va traçar unes línies per marcar els errors i assenyalar el camí correcte cap a la millora del treball. Abans d’acabar la jornada escolar, el pare de la petita artista ja s’havia personat al centre per protestar enèrgicament contra la mutilació de l’obra d’art de la seva filleta, que, pobra, li havia relatat per telèfon, entre angoixosos sanglots, l’”abús de poder” de la mestra. Lamentablement, tant la mestra com la nina varen aprendre la lliçó: una va deixar d’”incomodar” els alumnes amb les seves sàvies correccions; l’altra va deixar d’aprendre.

Un altre bon professor va oferir a una família un programa de reforç als horabaixes. La seva filla havia suspès sis assignatures i se li recomanava assistir a les classes –gratuïtes, al mateix centre, en grups reduïts i amb professors especialitzats. La mare va dir que li semblava bé, però que li ho havia de consultar. Al cap d’uns dies va arribar la resposta: la nina havia decidit no assistir a les classes “perquè preferia tenir els horabaixes per a ella”. Hi insistesc, no són casos aïllats.

La intolerància a la incomoditat, però, no és patrimoni d’infants i joves. Darrerament sembla que som hipersensibles a qualsevol mesura o disposició que contravengui mínimament la nostra santa voluntat i els governants han de fer mans i mànigues per fer-nos entendre coses absolutament elementals com, per exemple, la necessitat d’estalviar electricitat.

A més, alguns polítics –Ayuso i, darrerament, sembla que també Feijóo– s’han apuntat entusiàsticament a l’oportunisme irresponsable i cerquen el desgast del govern excitant encara més el nostre vessant més capritxós i immadur. Ens volen “protegir” de les directrius europees i exigeixen que no ens incomodin més. Mentrestant, hi ha guerra, crisi energètica, sequera, emergència climàtica... però, ja se sap, això no són coses de contar als infants.

Nanda Ramon és professora

stats