Contra la impotència
El doble de la població de les Illes Balears retinguda en un territori de la mida de mig Menorca, condemnada a la fam, a l’assassinat sistemàtic i a la incertesa mentre la comunitat internacional s’ho mira amb posat més o menys greu: pocs esdeveniments m’havien generat mai tanta ràbia i impotència com el genocidi que està cometent l’estat d’Israel contra la població palestina de la franja de Gaza. Però… què hi podem fer, ara i des d’aquí? Com podem ajudar, encara que sigui amb un gest ínfim?
Lluitar contra allò que el cor o el cervell no poden entendre és difícil. De vegades, fins i tot costa posar-hi paraules que no sonin ridícules o que no facin curt. Es podria dir que és una catàstrofe, però no en té res, de natural. Es podria dir que és una injustícia, però hi intervé un grau de maldat que supera allò que és just i allò que no ho és; la justícia, com a mínim, reposa sobre unes normes convingudes per un col·lectiu. Es podria dir que és una vergonya per a tots els éssers humans, i especialment per als polítics, però des de quan la dignitat o la vergonya són el motor que activa les decisions, en aquest àmbit? Passat això, queda l’horror, només comparable a l’Holocaust nazi o a altres genocidis com el de Bòsnia o el de Cambodja, i la frustració immensa de seguir-lo televisat, minut a minut, amb la dolorosíssima sensació de no saber com intervenir.
Parlar-ne pot ser un primer pas. Repetir, cada dia i en cada ocasió possible, que ara mateix, gens lluny d’Europa, a la mateixa riba del Mediterrani que banya els nostres peus, un govern presidit per un home sobre el qual pesa una ordre internacional d’arrest està a punt de culminar el seu procés d’aniquilació d’un poble, el palestí. Parlar de xifres, d’històries, de persones. De refugiats, d’exiliats, de morts. Només així aconseguirem empènyer els nostres governants a donar la cara pels drets humans i a tallar en sec qualsevol relació amb els responsables d’aquesta infàmia. Si Irlanda, Noruega, Eslovènia i l’estat espanyol varen reconèixer l’estat palestí l’any passat no va ser per res més que això, i només serà insistint que tal vegada podrem veure més avenços en aquest sentit.
També amb els nostres doblers: un moviment mundial ha convocat una vaga de consum que tothom pot fer des de ca seva, des del seu àmbit, cada dijous. Es tracta, senzillament, de protestar a través de la no-contribució a aquest sistema econòmic que permet que això sigui possible, un avís a les energètiques, a les grans empreses i corporacions, moltes d’elles amb interessos vinculats als promotors del genocidi, perquè sàpiguen que els nostres doblers no es poden fer servir per finançar aquesta vergonya.
La impotència, la indignació, poden ser immenses. Segurament, més grans que el nostre àmbit d’acció. Però crec que som uns quants els que no ens perdonaríem mai no aprofitar-lo en un moment crucial com aquest. Abans que sigui massa tard. Abans que ni tan sols parlar-ne ja no serveixi per a res.