20/11/2021

La impostura de Golovín com a símptoma

NO VULL EXIMIR ni un bri de la responsabilitat individual del jove Alexander Golovín a l’hora de plagiar sistemàticament articles, cosa que li ha valgut la comprensible expulsió dels mitjans on col·laborava. Però no fa cap nosa preguntar-nos si el sistema afavoreix d’alguna manera aquests casos (ocasionals) de carreres sustentades en la mentida.

Crec que sí que ho fa, i de dues maneres. Una, indirectament. El periodisme ja no és l’ofici ben pagat que era abans de la crisi del 2008, però el que no retribueix en euros ho fa en ego. I hi ha gent més sensible que d’altra a aquesta divisa. A l’extrem dret de la campana de Gauss potser hi trobaríem Golovín, al costat de Jayson Blair o Stephen Glass: escrivents que van veure la seva carrera descarrilada abans dels 30 per culpa d’inventar-se o plagiar continguts amb l’ànim de complir l’expectativa del que s’esperava d’ells. L’entorn competitiu -exacerbat en l’era dels clics- empeny periodistes insegurs a traspassar les línies vermelles de la professió, però seria difícil atribuir cap responsabilitat concreta als mitjans. Ara bé, sí que la tenen a l’hora de detectar les fabricacions de persones deshonestes, desesperades o amb algun trastorn. Especialment, quan parlem de joves més preocupats per engreixar el seu personatge que no pas una obra. Si algú parla de temàtiques diverses sempre amb erudició i no consigna cap font... s’hauria de disparar alguna alarma. En un dels casos exposats, Golovín havia traduït row per fila, quan en el context de l’article copiat la paraula significava baralla i, per tant, aquella frase no quadrava. El linxament a la persona -en aquest cas, accentuat per la polarització política de qui va ser fugaç assessor- distreu d’una tipologia d’error que afecta tant els grans diaris globals com premsa digital modesta. Les universitats tenen programes per detectar plagis. Potser caldria implementar-los a les redaccions.