Contra les imposicions

Queda pendent escriure aquí mateix un article sobre en Jaume Santandreu, com va quedar pendent una visita a Can Gazà, que ara ja haurà de ser en absència de qui en va ser l'ànima. Però sí que volia començar aquest article fent esment de Santandreu, traspassat fa pocs dies, per invocar el seu esperit de lluita permanent per la justícia: la justícia humana, la divina i la poètica, si convenia. Jaume Santandreu va ser un lluitador pels pobres, pels drets i les llibertats de les persones, pels marginats, per les oportunitats dels que ja ho han perdut tot. Un lluitador a favor de totes les diversitats, que no va tenir por de fer saber al món quin era, segons ell, el sexe dels àngels. I un lluitador també per la seva llengua, que era la llengua dels mallorquins, el català, en la qual va escriure tots els seus llibres i va dur endavant la seva titànica tasca social.

Jaume Santandreu ens deixa a nosaltres, els seus conciutadans, un altíssim exemple d'integritat i decència que contrasta estrepitosament amb la baixesa d'uns governants (la presidenta Marga Prohens i el seu Executiu), que no han dubtat ni un moment a tornar a vendre l'ensenyament públic i la llengua pròpia de les Balears a l'extrema dreta, a canvi d'un poder que ells mateixos rebaixen i malbaraten. A canvi d'un mandat polític que pot ser legítim, perquè es basa en una les possibles aritmètiques parlamentàries sorgides de les urnes (n'hi havia d'altres de possibles: el PP podia haver evitat governar de la mà de l'extrema dreta), però que en qualsevol cas és una inacceptable declaració d'odi contra els ciutadans d'aquestes Illes. 

Prohens, Sagreras, Costa, Vera, Garcia, tots ells catalanoparlants i mallorquiníssims, i també els hiperpatriotes espanyolers de Vox, tota aquesta gent, ja haurien de saber-ho: nosaltres, el poble d'aquestes illes, no permetrem que acabin amb els pilars de la nostra identitat com a país, ni amb els instruments fonamentals de la nostra cohesió i del nostre progrés com a individus i com a societat. L'educació pública, de qualitat i en català és irrenunciable perquè puguem ser el que som: un país democràtic, viu, divers, modern, europeu, progressista i, per descomptat, laic. I tot això en català, que és la llengua que ens permet tenir un element identificador comú que no va contra ningú i sí a favor de tots. Excepte d'aquells que l'odien, que a més de pocs són gent obtusa. S'ha d'estar molt ofuscat per odiar una llengua, que és com odiar la mar, els estels, la pluja o la llum del sol. I s'ha de tenir una dignitat nul·la per avenir-se a acordar governs o pressupostos amb gent com aquesta.

L'argument dels que ataquen el català sol ser que és una llengua que, segons ells, és “imposada”. Històricament, és just al contrari: és el castellà el que va ser imposat aquí a la força, en unes illes on, no fa ni cent anys, molta gent ni el parlava ni el sabia. Però això, evidentment, és una discussió ociosa: discutir sobre allò que ja ha passat no du enlloc. Les imposicions, si de cas, són les que es produeixen ara: i no hi ha imposició més autoritària que pretendre governar no a favor del bé comú, sinó en contra d'un grup o uns grups de persones. En aquest cas, contra els que parlam català i contra els que creiem en l'educació pública. Els governants que pretenen governar contra les persones i contra el bé comú es troben amb la mobilització i la desobediència –civil, pacífica, democràtica– dels ciutadans. I tard o d'hora acaben sent expulsats, rebutjats, després d'haver-nos fet perdre a tots plegats un munt de temps i d'energies, i d'haver-nos fet passar un excés de vergonya aliena.