És important el dictamen de l'ONU?
La setmana passada, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides va emetre un dictamen en el qual va concloure que l’estat espanyol va vulnerar els drets fonamentals d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull quan, l’any 2018, el Tribunal Suprem els va suspendre el seu escó com a diputats del Parlament de Catalunya pel fet d’estar investigats del delicte de rebel·lió i, alhora, estar en situació de presó preventiva. A Catalunya, aquesta resolució ha estat àmpliament comentada i, com és costum, el Madrid polític i mediàtic, el del sostenella y no enmendalla, ha fet com si sentís ploure i ha desviat l’atenció parlant més de la validesa que tingui que no pas d’allò que diu.
Abans, però, de veure el que diu i el valor que té el dictamen val la pena explicar què és el Comitè de Drets Humans de l’ONU. Amb el naixement de l’Organització de les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial, es va començar a articular un sistema de drets humans a partir de la constitució d'alguns organismes i l’aprovació de tractats internacionals per part dels estats membres. L’any 1966 es va aprovar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que, a més de reconèixer quins són els drets que tenen els ciutadans dels estats, crea el Comitè de Drets Humans, que és un mecanisme específic per vetllar pel respecte i compliment dels drets humans. Aquest Comitè el formen un grup de 18 persones expertes i independents que són triades pels estats membres.
Qualsevol democràcia que vulgui ser mereixedora d’aquest nom ha de pertànyer a aquest Pacte. Per això, el setembre de 1976, menys d’un any després de la mort del dictador Franco, Espanya va firmar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el 13 d’abril de 1977 el govern espanyol el va ratificar, emprant aquesta fórmula: "Vengo en aprobar y ratificar cuanto en él se dispone, como en virtud del presente lo apruebo y ratifico, prometiendo cumplirlo, observarlo y hacer que se cumpla y observe puntualmente en todas sus partes".
Fixem-nos primer en el que diu el dictamen de l’ONU. La conclusió és demolidora per a un estat democràtic: el Comitè de Drets Humans conclou que l’estat espanyol va violar el dret fonamental dels denunciants quan els va impedir exercir com a diputats. Considera que va fer una aplicació automàtica de l’article que permet suspendre els càrrecs de les persones acusades de rebel·lió i que estan en presó preventiva (article 384.2 bis de la llei d’enjudiciament criminal) sense haver valorat si es donaven els requisits per fer-ho. Ras i curt, assenyala que tot i existir una acusació de rebel·lió, no quedava justificat l’element de la violència, que és essencial per imputar aquest delicte. Per tant, no donant-se la premissa de la violència, aplicar els seus efectes no està justificat i, en conseqüència, suspendre els diputats del seu escó és una vulneració de drets fonamentals.
Ara fixem-nos en el valor d’aquest pronunciament. ¿L’estat espanyol està vinculat pel que diu aquest dictamen? Rotundament, sí. És un tractat internacional firmat per Espanya, que, per tant, forma part de l’ordenament jurídic de l’Estat, que el va ratificar "prometiendo cumplirlo, observarlo y hacer que se cumpla y observe puntualmente en todas sus partes". A més, l’article 2.2 del mateix Pacte fa comprometre els estats membres a fer les reformes necessàries per impedir que es puguin repetir noves vulneracions de drets pels mateixos motius.
Davant d’això, només el cinisme pot explicar que Félix Bolaños, el ministre espanyol de la Presidència, hagi dit que el dictamen “no és vinculant”. El que segurament volia dir el ministre és que no tenen la més mínima intenció de fer-li cas perquè quan es tracta de combatre l’independentisme tot s’hi val. Però siguem clars: el dictamen vincula totalment l’estat espanyol, però la falta de mecanismes coercitius del mateix Pacte Internacional per assegurar el compliment de les seves resolucions segurament farà que, tot i formar part de la llista d’estats que vulneren drets humans, Espanya deixi la cosa en paper mullat.
Ho vulgui o no, amb dictàmens com aquest de l’ONU, l’estat espanyol té una taca en el seu expedient en el context internacional. Ser un estat de qui l’ONU diu que ha vulnerat drets humans no és una bona carta de presentació ni permet omplir-se la boca parlant de democràcia plena.
On probablement no passarà inadvertida la resolució de l’ONU serà davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha d’estudiar els recursos contra la sentència del Tribunal Suprem pel referèndum de l’1 d’Octubre. Una opinió qualificada i independent com aquesta on es conclou que s’han retorçat els fets i les lleis per acorralar els adversaris polítics té un valor jurídic considerable.
