Immigració i habitatge
La immigració és el més important que ens està passant com a societat, i és lamentable que el discurs dominant que ens arriba parteixi d’un bonisme ingenu que celebra la multiculturalitat tancant els ulls a les dificultats que planteja (TV3 n’és el paradigma), al qual només s’oposa la histèria xenòfoba d’una minoria que, precisament perquè no les ignora, està destinada a acabar dominant l’opinió pública a menys que hi oposem un discurs més sòlid.
Aquest discurs ha de començar recordant que la convivència a la nostra societat es basa en una solidaritat que es materialitza en el fet que els ciutadans aporten impostos en funció de les seves possibilitats i tenen dret als mateixos serveis universals: fonamentalment la sanitat, l’ensenyament, el suport a la dependència i una pensió de jubilació digna.
El sistema es basa en la solidaritat dels que més ingressen –que acaben aportant al llarg de la seva vida més que el que acabaran rebent– envers els que menys ingressen –que acabaran rebent més que el que hauran aportat–. Estadísticament, i pel que fa als drets esmentats, els primers són els que tenen uns ingressos mitjans de més de 50.000 €/any i els segons els que els tenen de menys de 30.000 (entre aquestes dues xifres el saldo és aproximadament neutre).
Considerem natural que qualsevol immigrant, des del moment de trepitjar el territori nacional, s’integri en aquest esquema, sigui quin sigui el balanç probable que acabi reportant a la societat, el qual dependrà fonamentalment de la seva qualificació laboral. Els immigrants ben formats tendiran a acabar presentant un balanç positiu; en canvi, els immigrants poc formats tendiran a presentar un balanç negatiu. És principalment per aquest motiu que els països que efectuen una selecció estricta de la immigració –Suïssa, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda...– prioritzen els immigrants qualificats. Òbviament, aquell fet és també un argument potent en favor d’un salari mínim elevat.
L’impacte immediat d’una immigració massiva poc qualificada sobre els serveis públics abans esmentats –la sanitat pública, etc.– pot representar-se amb la imatge de la granota dins d’una olla al foc: l’efecte immediat és imperceptible perquè l’immigrant arriba en edat de treballar i de sol·licitar poc suport públic.
Ara bé, la Constitució –i el sentit comú– estableix que l’habitatge també és un dret universal que els poders públics haurien de garantir (“Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries [...] per tal de fer efectiu aquest dret”).
Fins ara hem procurat evitar pensar simultàniament en habitatge i immigració, de tal manera que el discurs sobre la crisi de l’habitatge rarament esmenta el fet que Catalunya hagi passat de sis a vuit milions d’habitants en un temps rècord, i prefereix centrar-se en el règim de propietat, com si el problema no s’hagués presentat amb la mateixa virulència si la totalitat dels habitatges de Catalunya haguessin estat de propietat pública.
Com que tampoc no volem que l’infrahabitatge en què viuen molts immigrants es cronifiqui, el discurs seriós sobre la immigració ha de tenir en compte que proveir d’un habitatge digne a tot immigrant des del moment que trepitgi el territori nacional comporta una càrrega econòmica sobre els poders públics incompatible amb la metàfora de la granota: estem parlant aproximadament d’un centenar de milers d’euros el dia 1.
Quan Ernest Lluch va liderar l’aprovació del dret universal a la sanitat pública, feia més d’una dècada que a Espanya la fertilitat havia caigut a plom i faltava més d’una dècada perquè comencés a rebre immigració de manera massiva. Va ser aquesta circumstància la que va permetre que la reforma tingués èxit. Mantenir la prestació universal d’una sanitat de qualitat en l’actual allau immigratòria és un repte majúscul d’improbable assoliment; estendre-la a la garantia d’un habitatge digne, tal com estableix la Constitució, és una quimera.
En definitiva, quan l’Idescat publica una projecció “mitjana” de la població catalana per a la pròxima dècada situada en els 8,55 milions, la reacció responsable, tant per part de l’opinió pública com dels nostres dirigents, no pot ser sinó preguntar-se quins mitjans podem posar-hi per impedir que es faci realitat.
En conseqüència, quan l’alcalde Collboni ens presenta el programa “Barcelona Impulsa” i ens diu que crearà 180.000 nous llocs de treball a la metròpoli, li hem de demanar on els pensa allotjar i li hem dir que no en calen tants, i quan algú insisteixi en les bondats del Projecte Hard Rock perquè crearia molts llocs de treball, hem de procurar convèncer-lo que és un mal projecte també per aquest motiu.