04/05/2023

La immersió, a la sala d'espera del TC

Fa uns dies, el TC va fer públic el contingut íntegre de la llarga sentència sobre la llei Celaá (Lomloe), que responia a un recurs de Vox que impugnava la totalitat d’aquesta llei de l'any 2020–tinguem present que la llei Celaá, com en el seu moment la inefable llei Wert (Lomce), són modificacions de la llei orgànica 2/2006 d’educació (LOE)–. Entre els pronunciaments d’aquesta rellevant sentència hi ha tot un fonament jurídic (el 8è) sobre l’ús del castellà i de la resta de llengües oficials distintes del castellà que es deriva de la impugnació per part de Vox de la redacció que la llei Celaá va donar a la coneguda disposició addicional 38a de la LOE. Aquesta disposició estableix avui que la finalitat de la utilització de les llengües a l’ensenyament és la de garantir que qualsevol alumne sigui competent a nivell oral i escrit en qualsevol de les llengües oficials al final de l’etapa educativa, obviant la determinació de qualsevol percentatge.

Es tracta d’una sentència important, però no és la mare de totes les batalles: resta pendent que el mateix TC resolgui les impugnacions del PP i de Ciutadans, així com la de la mateixa sala del contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Aquesta última impugnació, recordem-ho, és una “rebel·lia” del tribunal contra la voluntat del legislador català, a qui acusa d’aixafar-li la guitarra del 25% de castellà –percentatge que el TSJC imposava al conjunt del sistema educatiu tot prescindint de criteris pedagògics i sociolingüístics, i al marge de les decisions de la Generalitat, l’administració educativa competent– amb l’aprovació per consens d’un nou marc legal lingüístic educatiu, aviat farà un any.

Cargando
No hay anuncios

Abans de res, cal dir que la sentència desestima el recurs de Vox sobre la base que l'omissió, en la llei Celaá, del criteri de la “proporció raonable” en l’ús de les llengües oficials –criteri que sí que incloïa la llei Wert– no és inconstitucional. Per tant, el TC considera que no hi ha cap obligació a la Constitució que meni a haver d’establir percentatges, proporcions o paràmetres numèrics en la distribució de l’ús de les llengües a l’ensenyament per garantir-ne l'ús. En aquest sentit, el Constitucional, en la seva configuració actual, referma el que havia dit invariablement des del 1994, en el sentit que no hi ha cap impediment perquè les llengües oficials distintes del castellà, posem per cas el català, siguin el “centre de gravetat” d’un model educatiu bilingüe.

Amb tot, el TC passa aquest argument pel sedàs preventiu de la sentència de l’Estatut i recorda innecessàriament que aquesta opció no ha de suposar l’exclusió del castellà. I cal recordar que aquest “límit” de la no-exclusió del castellà, tributari com s’ha dit d’aquella transcendental i malaurada sentència del 2010, ja ha estat present en algunes sentències lingüístiques adverses recents del TC (en concret, la 109 i la 114 del 2019). Perquè, a parer de l’alt tribunal, el “model lingüístic constitucional” determina la necessitat de respectar un “patró d’equilibri o igualtat entre llengües”. És un argument sorprenent vista la clara supremacia del castellà, que consagra precisament l’article 3 de la Constitució. I, sorprenent o no, és un argument que ha estat molt utilitzat, i convenientment expandit, pel TSJC en les seves sentències del 25%.

Cargando
No hay anuncios

D'altra banda, la sentència referma el caràcter vehicular tant del català com del castellà. Recordem que la sentència de l’Estatut diu que el castellà també és vehicular, i recordem que això, juntament amb el criteri de la paritat lingüística, ha estat la causa eficient del conflicte del 25%. Ara la sentència de la llei Celaá hi afegeix una precisió: com que aquest ús vehicular no pot consistir en una “fórmula buida” i ha de ser un ús “real i efectiu”, afirma, tot i que de manera prou críptica, que el castellà no només s’ha de fer servir per impartir les matèries de llengua i literatura castellanes. Amb tot, potser l’aspecte més preocupant de la sentència és la referència, novament producte de la desconfiança, que l’Estat ha de garantir el dret a rebre ensenyaments “en” castellà i “en” les altres llengües oficials mitjançant l’Alta Inspecció de l’Estat i amb el control dels jutges i tribunals, cosa que constitueix gairebé una invitació a litigar i a portar novament la qüestió al TSJC i que, a més, obvia la funció inspectora de les comunitats autònomes, que són les competents ordinàries en matèria educativa.

En suma, la sentència salva la constitucionalitat de la llei Celaá utilitzant en gran part el paràmetre tradicional i benèfic del TC dels anys 1990, però conté alguns elements que ens han de fer reflexionar, tots ells derivats de la sentència de l’Estatut i que malauradament han fet fortuna, com ara la necessitat d’haver de preservar rabiosament la igualtat de les llengües oficials i evitar l’exclusió del castellà. Els seus efectes, doncs, són prou neutres, però no deixen de ser inquietants. Quedem a l’espera de la sentència decisiva sobre el vigent marc lingüístic educatiu a Catalunya, que, com sabem, preveu un sistema flexible basat en criteris pedagògics per determinar la distribució de les llengües oficials a l’ensenyament, i que fixa l’“ús curricular i educatiu” del castellà.