02/04/2022

Identitats en oferta

3 min
Identitats  en oferta

Brigitte Vasallo, Javier López, Jorge Carrión, Antonio Baños i molts d’altres han debatut sovint sobre l’abast del terme xarnego. En una recent entrevista, Andreu Buenafuente es defineix, literalment, com a “molt xarnego”. Em continua sorprenent que, tants anys després, l’etiqueta de xarnego s’utilitzi amb aquesta voluntat de distinció. Crec que no fa justícia a la normalitat amb què el gruix de la societat catalana viu la seva diversitat, que ja és estructural. A més, l’ús de l’adverbi molt -“molt xarnego”- indica un cert orgull de grup, que el situa més enllà dels xarnegos a seques, que són -suposo- els que viuen el seu origen amb indiferència.

Podria entendre aquest èmfasi si el que abans anomenàvem xarnegos fos una minoria ètnica amenaçada, però no és el cas. A Catalunya, la immensa majoria de la població procedeix de la barreja entre l’element autòcton i els nouvinguts. Això ha generat algunes disfuncions i està posant en problemes la llengua catalana, ben cert. Però, en conjunt, ha estat un procés exitós. L’Andreu n’és justament un exemple; només cal sentir-lo fent un monòleg per veure-hi la reencarnació de Joan Capri. Per això em sorprèn que, en ple 2022, encara es defineixi pel seu grau de xarneguisme. Si una persona amb els quatre avis catalans, com jo mateix, fes aquesta mena de reivindicació dels seus orígens, potser seria titllat de supremacista.

La cosa no acaba aquí, perquè l’entrevistador, Lluís Amiguet, secunda l’Andreu: “Jo també ho soc (de xarnego). Per què tenir una identitat, podent-ne tenir dues, o fins i tot tres?” Sembla una oferta comercial. ¿Hem de deduir que les identitats són béns acumulables, com els cotxes o els pisos? El xarnego no es limita a tenir una identitat, “podent-ne tenir” dues o més. ¡Jo no soc tonto! En canvi, els que -per pur accident- no som xarnegos, ens hem de conformar amb una identitat (la catalana), per la mala sort de no tenir avantpassats nascuts en altres latituds.

Tot això, òbviament, és una solemne pèrdua de temps. La identitat és una opció individual i cadascú l’exerceix com vol, amb independència d’on van néixer els seus pares o avis. Aleix Vidal-Quadras, que procedeix d’una catalaníssima i pròspera nissaga, viu la seva identitat de manera molt diferent de com la viu el cupaire David Fernàndez, net d’un comunista castellà de nom Saturnino. El cognom de cadascun no els condiciona. Són tan catalans com ho vulguin ser. I en això no hi té a veure, tampoc, la seva ideologia: el teòric xarnego, Fernàndez, és independentista; el català de soca-rel, Vidal-Quadras, és fundador de Vox.

Perquè aquest és, em sembla, el quid de la qüestió. Quan un periodista es pregunta “per què tenir una identitat, podent-ne tenir dues o tres” és bastant obvi que es refereix al debat sobre la independència del país. És el primer epígraf en l’argumentari contra l’autodeterminació: una Catalunya sobirana obligaria els ciutadans a “triar” (i per tant, a fer una renúncia) mentre que Espanya és una suma d’identitats en harmònica convivència. La primera premissa és qüestionable. La segona, directament, és falsa.

Recordem els laments de Miquel Iceta: “Per què tenir només Miró podent tenir Miró i Velázquez?” Està molt ben pensat com a eslògan. Esclar que, ja posats, ¿no és millor ser també francès, i tenir Monet? No cal infantilitzar tant la qüestió de la identitat.

Aquest debat fa molta mandra, però sempre reapareix per instal·lar en la societat la idea que el nostre país és presoner de la seva diversitat, en lloc del seu garant. I que necessitem Espanya perquè ens alliberi d’aquest neguit emocional, encara que sigui a cops de porra. Però el que realment necessitem, cadascú amb el seu bagatge identitari, és un debat més adult, més realista i sense ingerències interessades.