La IA: alentir o accelerar?

Les innovacions tecnològiques que convencionalment anomenem disruptives ho són perquè acaben afectant en profunditat tots els sectors de l’economia. Abarateixen l’ús d’algun input clau i d’ús generalitzat, com l’electricitat, o indueixen transformacions dràstiques en la manera de produir, com la digitalització o la intel·ligència artificial (IA). El terme disruptiu, però, posa l’accent sobre un fet innegable: l’economia no s’adapta de sobte i en tots els seus aspectes a la nova tecnologia. Potser perquè només l’experiència de la pràctica pot indicar com cal adaptar-se, potser perquè l’adaptació és costosa i pren temps, o potser perquè la presa de consciència de la nova realitat tecnològica no és immediata. En tot cas, la nova tecnologia genera incertesa, crisis i moments de patiment. Però, a parer meu, si representa la possibilitat d’una millora econòmica substancial acabarà imposant-se, ja sigui per l’impuls de les empreses, ja sigui per les iniciatives dels governs. Una altra cosa és si les disrupcions alentiran o acceleraran el procés d’adaptació.

Els tècnics ens diran si la gran apagada ha sigut un exemple de disrupció lligada a la introducció d’una nova tecnologia: l’energia renovable. Si és el cas, el dilema serà si alentir l’adaptació (limitant el creixement d'energia solar i eòlica) o accelerar-la (adaptant la xarxa –hardware i software– a la recepció massiva de solar i eòlica). Tant de bo pugui ser la segona.

Avui em centraré en una altra tecnologia disruptiva, la IA. Sobre el tema us recomano el darrer llibre de Sala i Martin. Per mor de ser concret, imagino com pot desenvolupar-se el procés d’adaptació a la proliferació de mentides –fake news – a les xarxes socials.

La propensió de base dels humans és a atorgar credibilitat a allò que es llegeix o es veu. L’escepticisme és un sentiment també molt comú, però derivat de l’aprenentatge. En el tema de les fake news una qüestió clau és si socialment la reacció a nova informació està dominada per la credulitat o per l’escepticisme. Si veig el meu veí passejant un tigre –i no he consumit bolets– m’ho hauré de creure. Si fos en fotografia i visqués mentalment a l’era en què aquesta –en contrast amb el dibuix– era una tecnologia que transmetia una imatge realment vista per algú, llavors d’entrada m’ho creuria. Però si, en canvi, ja estic molt avesat a la IA moderna, d’entrada serè escèptic. A la xarxa, a més, a tots ens importa com els altres interpreten els missatges que ens afecten. La impressió sobre mi d’una imatge a la xarxa en la qual faig una mala acció (o em mostra nu) serà radicalment diferent si els usuaris són escèptics –i jo sé que ho són– que si els usuaris són crèduls. Si l’escepticisme és generalitzat, el missatge em relliscarà.

Em sembla quasi evident que és millor un món on tothom utilitza les xarxes socials amb consciència escèptica i no pas crèdula. Una convicció: estem transitant del règim de credulitat general al d’escepticisme general. Això és bo, i si ho podem accelerar, millor.

Un règim d’escepticisme general no ens hauria de portar, però, a un món on la prevalença de les mentides anul·li el potencial de les xarxes. És lògic pensar que els usuaris buscaran veritats i, per tant, es refiaran d'“ens acreditadors”, el propòsit manifest dels quals és transmetre només veritats. Ara bé: “manifest” no és el mateix que “autèntic”. Quan el propòsit manifest és autèntic, a l’ens acreditador n’hi diré seriós. Un Institut d’Estudis Avançats en Creacionisme no seria seriós.

El vigor dels acreditadors seriosos és essencial per disposar d’una xarxa que sigui útil i, afegeixo, promotora de la democràcia. La raó per la qual crec que el règim escèptic és millor que el crèdul, i la via més ràpida cap a la recuperació d’una xarxa útil, és perquè els acreditadors seriosos ho tindran més fàcil si la seva tasca és acreditar la veritat que no pas desacreditar les mentides. Al cap i a la fi, tenen la veritat a favor.

Trobarem ens acreditadors seriosos entre universitats, organismes de recerca, acadèmies o, last but not least, la millor premsa. Als EUA, el paper que avui té el New York Times és capital. Convé preservar aquestes institucions, i que siguin el màxim d'independents. Tot un repte econòmic que en el cas de la premsa és agut i fa desitjar que la consciència col·lectiva del seu rol es tradueixi en suport econòmic. Si no, anirem venuts.