Una hora de classe
Diria que educar és incompatible amb la transmissió apàtica de coneixements, l’única metodologia digna és la passió
Aquest escrit respon a un repte que em va llançar en Miquel Àngel Ballester: encadenar els nostres articles per pensar com ‘ensenyam filosofia’.
Ningú pot ensenyar a ensenyar, així com ningú pot ensenyar a aprendre. L’aprenentatge és un misteri que té lloc davant les mirades fascinades del mestre i de l’aprenent. Més enllà de les tècniques i els mètodes, el com de l’aprenentatge és insondable. No hi ha una relació directa entre el que fa el professor i com s’aprèn. De fet, Gilles Deleuze explica que l’aprenentatge mai no consisteix a repetir els gestos d’un professor. Amb una metàfora aquàtica, ens diu: això seria com reproduir els moviments de l’instructor de natació damunt l’arena, una tasca estèril. A més, els moviments de l’instructor de natació no s’assemblen gens als de les ones, que són les que provoquen i requereixen l’aprenentatge. Els nostres únics mestres, diu Deleuze, són els que ens conviden al “fes amb mi”, aquells que en lloc d’exigir la repetició dels seus gestos, ens regalen les pistes des d’on desenvolupar la nostra raresa, la nostra heterogeneïtat d’aprenents llançats a les ones.
I no només l’aprenentatge ha d’escapar d’aquests mecanismes: el fet mateix d’ensenyar hauria de conjugar-se lluny de la repetició eterna del que ja hem dit, del que ja coneixem, del que ja vam pensar fa estona. Fer classe és prendre la paraula de maneres noves, teixir un diàleg amb els aprenents. Cada dia, a les aules, posam en risc allò que ja sabem, per encalçar l’impensat que ens ofereixen els que estan aprenent. Hem de ser vulnerables a les seves preguntes, que ens portaran on no havíem anat encara: la potència i l’acte d’Aristòtil ens permeten pensar la transsexualitat? David Hume no veu que el temps és un producte de l’experiència? Descartes no troba altra sortida del solipsisme que l’existència de déu? Idò el món de les idees platònic és un acte de fe?
Pensar en comú ens força a l’imprevisible, posa els aprenents en moviment, altera els mapes, dinamita les zones de confort. L’alternativa potser seria pronunciar el mateix discurs fins a l’infinit, projectar les mateixes paraules a la pissarra digital un any rere un altre. Aleshores fer classe ja no voldria dir prendre la paraula, sinó repetir de manera ordenada i previsible tot allò que vam escriure fa estona, un pensament mort que difícilment faria pensar algú altre. La burocràcia de la repetició escampa indiferència, perquè, com deia Deleuze, els éssers humans rarament pensen, i quan ho fan és obligats per la trobada o el xoc amb un altre pensament.
Massimo Recalcati, al seu llibre La hora de clase, ens diu que a l’etimologia del verb ‘ensenyar’ hi trobam “deixar una petjada, una marca, un senyal, en l’aprenent”. Recalcati ens convida a pensar en els mestres que no hem oblidat mai, en les coses que tenien en comú. Des de petitona fins a la universitat, podria traçar una constel·lació de noms que s’encenen a la memòria, mestres inoblidables. Na Catalina de Campanet em va ensenyar molt prest el respecte per l’escriptura atenta, en Miquel Àngel m’encetà l’amor a la literatura quan tenia 14 anys. Na Massutí em va fer estimar la llengua catalana d’una manera nova, na Pilar m’enverinà amb la metzina de la filosofia. N’Amparo em va endinsar en el pensament de Foucault i no n’he sortit mai. En Morey, en Petit, en Llinares, na Llevadot..., de qui vaig aprendre a llançar la fletxa cap al present.
Diversos, incommensurables, aquests mestres van encendre el meu desig de saber d’una manera irrepetible. Em van mostrar un camí que voldria transitar per molts d’anys. Enfora del conformisme, de la precarietat, de la burocràcia, vaig aprendre dels meus mestres que allò essencial són les hores de classe. Una hora de classe pot despertar-nos al món, pot gestar amistats, pot provocar la trobada amb els sabers i les emocions que ens faran estimar la vida.
És molt difícil descriure l’aprenentatge i trobar els camins perquè tengui lloc, però si hagués de fer una aposta, diria que educar és incompatible amb la transmissió apàtica de coneixements, l’única metodologia digna és la passió. Potser els professors capaços de generar aprenentatges són aquells que quan parlen els tremola la veu (com digué Zambrano), aquells que creuen que una hora de classe pot canviar la vida.
Els mestres inoblidables, més enllà d’ensenyar-me continguts, em van ensenyar a estimar.
