29/10/2021

Ho veu tothom

2 min

Deu ser complicat agafar el paper de censor. Sentir-se amb la capacitat de decidir què han d’escoltar els altres, què han de veure, què estan capacitats o no per acceptar. A les dictadures clàssiques, els censors havien de fer una feina immensa: veure pel·lícules i llegir llibres que consideraven que no eren aptes per a la resta de mortals del país, perquè d’alguna manera posaven en perill la moralitat i els valors d’un règim polític o d’una comunitat a la qual es volia salvaguardar dels perills d’uns 'exemples' de ficció que podien soscavar l’ordre que es pretenia sustentar. 

El censor ha d’empassar-se el que considera que no s’ha d’empassar ningú, ha de continuar sent una persona “íntegra” que se sotmet a l’influx d’unes obres que alhora considera indignes, i que tenen una qualitat perniciosa que, en ell, no s’ha de notar. El censor franquista jutjava que les escenes de sexe i petons podien corrompre la moral ciutadana, i al mateix temps devia pensar que ell no, a ell no li passaria res si veia aquelles escenes, sempre abans de retallar-les. Implica, la feina i la figura del censor, una superioritat intel·lectual i moral molt accentuada. Ja sabem que moltes dictadures censuraven les pel·lícules nord-americanes per als seus ciutadans, però no per a les elits dirigents (així a Espanya, o a Hongria, o a l’actual Corea del Nord). 

Les democràcies es basen en tot el contrari: ningú ha de decidir per tu què veure i què pensar; què és de mal gust i què no; com s’han d’interpretar certes coses o qui està més capacitat que un altre per decidir si tal ficció –o notícia real– tindrà un influx perniciós o dissolvent. 

En el fons, les dictadures –i les religions– semblen ser més conscients que les democràcies liberals del pes que pot tenir la ficció en la vida de la gent; s’ho agafen més seriosament, i, per tant, amb la tisora, acaben valorant més la importància de certs continguts que no la freda indiferència bulímica que envolta actualment l’aparició de qualsevol creació. Per això, quan sembla que alguna cosa pot ser censurable –una sèrie de televisió violenta–, o nociva –un acudit de mal gust– s’activa una curiositat desaforada. Si vols que un llibre sigui un èxit és més convenient alguna forma de censura (un segrest judicial o governatiu) que no gastar-se milers d’euros en publicitat. Que no ens deixin veure o sentir alguna cosa, tot d’una ens mou a voler-la veure o sentir: no falla, per bé que, al cap del carrer, el que hi hagi no sigui més que barroeria, mal gust, ofensa gratuïta o simple estupidesa. 

Al final, en democràcia, els únics continguts que acaba de veres veient tothom són els 'censurats'; paradoxalment, s’acaba donant una hipervisibilitat total a allò que volia ser tapat, cosa que motiva debats al meu parer sans sobre els límits que ha de tenir la llibertat d’expressió en una societat que, a més de parlar i crear lliurement, també vol salvaguardar d’altres coses, com l’honor de les persones, la veritat, els menors, els col·lectius perseguits o vulnerables, etc. Però només parlem els límits quan sentim el repte.  

Melcior Comes és escriptor