Hi ha algú més?

Sant Sebastià era invocat tradicionalment per les seves capacitats terapèutiques especialment activades en situacions d’epidèmia. La pèrdua de fe generalitzada ha deixat enrere les grans pregàries col·lectives a sants i santes –o, més amunt, directament a Déu o a la Verge– amb motiu de grans sequeres o d’altres desgràcies d’aquestes que assolen un país –o una comarca, etc. Palma nomenà patró sant Sebastià perquè l’arribada d’una relíquia seva va ser mà de sant per posar fi a una pesta el segle XVI. No ha d’estranyar, per tant, que el bisbe Taltavull, amb motiu de la festivitat del sant en plena pandèmia, li adreçàs les oportunes demandes d’ajuda en aquests dies de tanta tribulació. No és una beneitura: la iniciativa del bisbe haurà aportat conhort als que tenen fe en aquestes coses.

Però és de bons cristians no deixar-ho tot en mans de les altures si des de la Terra podem afegir-hi esforços, una mica de col·laboració. També seria bo tenir en compte que la fe no és un estat de l’esperit que en totes les situacions sigui perfectament compacte. És el cas d’aquell que, en proposar-li una veu celestial que s’abandonàs a la gravetat en un penya-segat, va demanar “hi ha algú més?”. Deu ser el que li ha passat al bisbe Taltavull: precs a sant Sebastià... i vacuna. La fe mou muntanyes, qui ho dubtaria, però no desdenya la col·laboració de la ciència.

Efectivament, el bisbe Taltavull ha donat exemple, potser no exactament en la direcció assenyalada pel papa Francesc, però sí en la necessària reconciliació de la ciència i l’Església, que s’han fet tant de mal en el decurs de la Història: contràriament al que semblaria, més mal ha fet la ciència a l’Església que no aquesta a la ciència, ja que els estralls ocasionats per la ciència a l’Església no són reversibles.