On hi ha alegria hi ha esperança

Aquestes línies volen ser una crònica del concert d’Antònia Font però mirant el públic. Poca broma, a l’esdeveniment musical d’Inca, el dissabte 18 de juny, hi va anar més de l’u per cent de la població total de Mallorca. Es fregava aquest tant per cent dels habitants de les Illes Balears. Poca broma. Qualsevol persona que no volgués veure estrangers, en aquestes setmanes en les quals l’illa n’està saturada, bastava que se n’anàs al poliesportiu Mateu Cañellas el capvespre dels Antònia Font. Podria dir que no hi havia cap estranger, però seria més exacte afirmar que no hi havia turistes.

NO HI HAVIA TURISTES!! Qualsevol exemplar no fa més que confirmar la regla. Al concert dels Antònia Font quedava sense sentit aquella pregunta que ens solen fer els forasters i estrangers: “Però tu ets d’aquí?”. Quan comences a abaixar el cap afirmativament ja et llancen la següent: “Però nascuda aquí? A Mallorca?”.

Una altra mirada: Hi havia totes les edats. De la meva per avall, volia dir. El que hi havia més és allò que una persona com jo en diria infants. També hi havia els anomenats joves-joves. I no era menystenible el nombre de joves com jo –o com nosaltres, lector, si en tens 50 llargs– que ens havíem unit a la festa. Fora bromes. És boníssim que per a un concert –o per a qualsevol esdeveniment cultural– s’hi sentit atretes totes les generacions que comparteixen l’actualitat. És boníssim, a més, que hi hagi moltíssima gent jove, perquè vol dir que la cosa té continuïtat i també vol dir que funciona la tranmissió de pares a fills. Molta de la gent que cantava i botava davant dels Antònia Font no els havien vist –almanco no d’adults– en els anys que el grup mallorquí va començar i triomfar. I, finalment, és boníssim veure com els agrada a tota aquesta gent la música que es fa a Mallorca i en català. La dels Antònia Font és un gir a la nostra cultura, una volta fresca, una volta positiva, amb una música plena d’alegria –hi caben tots els sentiments, però no la nyonyeria– i unes lletres plenes de sentit i contingut.

I on hi ha alegria hi ha esperança. Tothom parlava el català de Mallorca, al concert. I hi cantaven, amb molta desinhibició i alegria. Per als que sovint sovint preconitzen la mort de la nostra llengua, almenys entre tota la gernació jove que es va congregar al Mateu Cañellas no hi ha res que faci pensar que el català sigui mort. Jo no sé què fan els assistents una estona després d’acabat el concert ni l’endemà, però el que sí que sé és que s’identifiquen amb aquesta música. I la dels Antònia Font és capdevantera d’una escena musical en català, a les Illes i arreu dels Països Catalans, que està vivíssima. Per ser una llengua moribunda...

I, entre tot, l’esperança eminentment ve de l’actitud. I la que sempre s’ha vist en els Antònia Font i els seus milions de seguidors és positiva. Per això arrosseguen. Per això han arrossegat fins i tot els que originalment no els coneixien. Amb un magnífic disc que torna a ser qualque cosa més que música.