La guerra dels lloguers
Diuen que un cop superat l’enfrontament entre el PSOE i Podem per la reforma de la llei del només sí és sí, ara els podemites demanaran al PSOE la contrapartida de l’aprovació de la llei que vol fixar lloguers màxims. Vist amb una mica de perspectiva, sorprèn que la nostra societat, que ha viscut períodes llargs de control de lloguers –tot el franquisme i els primers anys del postfranquisme–, oblidi què va significar el control dels lloguers: un dualisme sagnant en el dret d’accés a l’habitatge, que només va poder ser superat universalitzant les facilitats per a l’accés a la propietat. La distorsió d’un país sense llogaters i només amb propietaris no s’ha acabat de superar i la nostra societat encara avança a les palpentes vers un sistema d’ordenació del mercat d’habitatge que sigui sostenible, eficaç i eficient.
Recordem-ho des de l’inici per no confondre els termes: el problema actual no és que els lloguers siguin cars sinó que els ingressos –els sous– són baixos. En els darrers quinze anys s’ha produït una intensa devaluació salarial. Hi ha hagut factors d’oferta de mà d’obra: el creixement d’un trenta per cent de la població de Catalunya, entre l’any 2000 i el 2020, és prou espectacular, molt superior a la mitjana de l’Estat i a la de la Unió Europea. També hi ha hagut factors de demanda: la multiplicació de contractes de baixa qualitat i alta precarietat ha multiplicat les feines mal pagades. A més, la legislació aprovada pel PP l’any 2012, poc després de guanyar les eleccions, va facilitar la devaluació salarial. Les correccions introduïdes l’any passat, tot i ser benintencionades i positives, són insuficients.
Òbviament, es tracta de fenòmens de gran abast i profunditat que no es poden resoldre fàcilment en el mercat de l’habitatge. Cada cop que es regula el preu al mercat d’habitatge es redueix l’oferta. Abans de demonitzar els propietaris cal parar atenció a qui ofereix pisos en lloguer. És còmode dir que són grans tenidors que volen explotar els seus clients. La realitat, tal com es comprova en diversos estudis, és que els oferents de pisos en lloguer són gent, habitualment gran, que ha invertit els seus estalvis en la compra d’habitatge per llogar o que ha rebut la seva herència en forma d’habitatge que voldria llogar. Per a la classe mitjana del país l’adquisició d’un habitatge ha acostumat a ser la inversió ideal per obtenir-ne un rendiment suplementari a la pensió i, en cas necessari, per hipotecar-lo o vendre’l per atendre les majors necessitats dels darrers anys de la vida. Els discursos contra els lloguers abusius són, en realitat, proclames contra persones de més edat que aspiren a treure un rendiment dels seus modestos actius i que no tenen eines ni capacitat ni protecció legal per evitar impagament de lloguers o ocupacions il·legals. Una perversió completa del discurs públic els ataca, els demonitza i els expropia al crit de “morin els especuladors i els grans capitalistes”. Sembla ben bé que tothom calli per por de dir una veritat políticament incorrecta però individualment i socialment perfectament ben coneguda.
Els mitjans de comunicació fan cas, normalment, de les denúncies dels desnonaments i justifiquen els ocupants il·legals. La protecció dels propietaris s’ha anat afeblint, tant pels canvis normatius com per la seva aplicació, així com per un tractament fiscal beneficiós limitat a l’habitatge propi. La solució del topall als lloguers no dona, amb tanta desprotecció, cap incentiu a invertir en habitatge, ben al contrari.
La solució dels reformadors socials havia estat, des de finals del segle XIX, la fiscalitat de la propietat immobiliària. Ara sembla que no sigui una eina suficient per redistribuir l’enriquiment derivat exclusivament de la millora de l’entorn urbà i/o de l’escassedat de sòl urbà. Aquest instrument, fiscalment poderós, es menysté. Ara es gira l’atenció cap a la fixació de màxims als lloguers i la protecció dels drets dels llogaters (i la desprotecció dels dels propietaris). Això vol dir que els ajuntaments no saben què fer amb els ingressos obtinguts –i que podrien obtenir– dels impostos sobre béns immobles. Haurien de preocupar-se de la provisió d’habitatge de protecció oficial, i no vendre’l al cap d’uns pocs anys.
¿Es tracta d’un conflicte entre generacions diferents? ¿Es tracta d’un conflicte entre clienteles electorals diferents? ¿Es tracta d’un joc de mans per desviar l’atenció d’altres focus potser més conflictius? S’acosten dies en què el problema es posarà agudament damunt la taula i tothom s’inventarà històries per no parlar del conflicte real: el que hi ha entre petits propietaris, normalment grans, i assalariats pobres, normalment joves. No sembla que es pugui resoldre a favor dels joves mitjançant reformes del mercat de treball o de les pensions, i apareix, distorsionat, en l’expropiació arbitrària de la petita propietat immobiliària, habitualment estalvi d’una vida de treball.
