Guapa, guapa, no ho és

Fa unes setmanes Ignasi Aragay publicava a l’ARA una inusual visió de Catalunya. Es tractava de la descripció –en part concreta i en part paradigmàtica– de la primera hora del trajecte en tren de Barcelona a Girona. El títol pràcticament fa innecessària la lectura de l’article sencer: La Catalunya lletja. El to i el contingut són bons d’imaginar i, així i tot, no és una lectura obviable.

Fàbriques i camps abandonats, abocadors incontrolats, naus industrials, instal·lacions obsoletes, natura escrostonada, hivernacles de plàstic estripat, ferralla, cotxes esbudellats... Tot sona amargament familiar.

Tant com el Camí florit que acaba de llançar Ánimos Parrec i que, sota el clickbait llompartià, amaga el paisatge desolat i desolador en què s’ha convertit el foravila mallorquí: llaunes, bosses de fems, fossa sèptica, tubs de PVC... Agressions generalitzades que trinxen i degraden el paisatge, i el converteixen en un trist panorama de difícil contemplació.

A Mallorca ja no se salva pràcticament res de la lletjor. Ni la capital, ni la Part Forana, ni el foravila, ni el litoral; ni urbanitzacions, polígons, ports comercials o esportius, carreteres...; ni els centres històrics, els ravals, les conurbacions, les vil·les aïllades...; ni els histriònics barris de luxe ni els patètics suburbis ultradegradats. La lletjor és una epidèmia.

Sembla que encara perdura en la memòria col·lectiva una imatge idealitzada del paisatge previ a la desfeta, però no és recomanable viure tan enganats. Si aconseguíssim veure l’actual Mallorca amb ulls de primera aurora, conclouríem lúcids i resignats: Guapa, guapa, no ho és.

Les agressions dels darrers 60 anys han estat letals. La incipient demanda turística reclamava hotels “a peu de platja” i hi sacrificàrem entusiàsticament els arenals, els salobrars, les marines i els roquissars. Però també demandava mà d’obra extensiva i així nasqueren barris sencers que engrunaren la ciutat i la feren naufragar. I tots plegats exigiren ‘serveis’: embassaments, centrals, benzineres, magatzems, abocadors... i carreteres –moltes carreteres lletges– i grans ports i aeroports, per poder desplaçar-se constantment d’un lloc a l’altre i generar la falsa il·lusió d’una mobilitat justificada i eficient. Tot –recordem-ho– signat per arquitectes i enginyers, i beneït per la normativa urbanística que –recordem-ho també– ja fa 48 anys que emana d’institucions democràtiques. I autonòmiques, per a més senyes, des de fa més de 41 anys. Temps més que suficient per haver-ho arreglat nosaltres mateixos si ho haguéssim volgut i ens hi haguéssim posat.

Però no tota la tragèdia ha estat ‘macro’ i, com en tota expressió de violència, també hem sabut generar agressions de baixa intensitat, que s’han anat escampant impunement i que ja semblen impossibles d’erradicar. Són els ‘microlletgismes’ –irrellevants però omnipresents–, que distorsionen qualsevol visual: els aparells d’aire condicionat a les façanes, l’hipertrofiat cablejat elèctric, la retolació il·legal –Palma té una exquisida normativa al respecte, escrupolosament incomplida per particulars i institucions–, la usurpació de la via pública, els bars amb mobiliari patrocinat, la sobrecàrrega de l’espai, els tancaments anàrquics, els balcons estibats, els excrements –no només d’animal–, els grafits, les vel·leïtats hipsters dels locals de restauració, la brutor, les ‘millores’ dels ajuntaments, les rotondes ridícules, les escultures inoportunes i/o innecessàries, les terrasses amb pretensions... I el renou? També el podríem afegir com a ‘microlletgisme’ contextual?

No és fàcil saber quan deixàrem de tenir bon gust. La història del paisatge demostra clarament que la natura sempre executa diligentment la seva part: la geologia, el clima, la flora i la fauna són agents impecables. No els podem retreure res. I durant mil·lennis la mà humana –des de les piràmides de Gizeh fins a les marjades de Biniaraix– també anava ben encaminada. Era precisament la simbiosi entre la natura i l’acció humana, la que sovint generava els paisatges més bells. Definitivament, però, qualque cosa es degué tòrcer.

La reflexió d’Aragay inclou una observació esperançadora –o inquietant–: “A França, el paisatge periurbà està molt més endreçat i regulat. No té l’aparença de deixadesa del nostre”. Jo hi afegiria: “A Menorca, tampoc”.

És cert que la lletjor és una epidèmia, però no ha afectat ni afecta tots els territoris amb la mateixa duresa i intensitat. Val la pena aturar-se a pensar què els pot haver ajudat a driblar la condemna general.

En el cas de Menorca, un creixement infinitament més contingut i la protecció escrupolosa del sòl rústic per a usos agraris –absolutament inconcebible la construcció en parcel·les de només dues quarterades– segur que han estat fets determinants.