Per què guanya Trump?
La primera victòria de Trump –un candidat aleshores improbable– va ser per un marge estret. La segona –després que se sabés què volia fer– va ser incontestable. Ara la guerra aranzelària i altres mesures de l'administració Trump ens poden sorprendre, però no és creïble que els votants americans siguin persones “primàries” que no entenen les conseqüències de les seves accions.
A principis del segle XIX, a Amèrica es deia que el treball assalariat, el fet de treballar per a un patró, impedia que la persona tingués independència de criteri, l’antítesi de la llibertat. A finals del segle XIX, la por a la concentració del poder econòmic va crear un corrent per nacionalitzar el ferrocarril, el telèfon... El New Deal va regular la banca, va impulsar la negociació col·lectiva, va posar la política per sobre de l’economia. Després de 1945, només comptava el creixement econòmic, reparar els danys de la guerra, i les finances varen tornar a dominar la política. A principis del segle XXI, el capitalisme reposa en tres principis: globalització, financerització i meritocràcia. Per Bill Clinton, la globalització era imparable... Una força de la naturalesa.
Clinton va prometre a la campanya de 1992 que estimularia l’economia. No ho va fer. La base de la seva política econòmica va ser reduir el dèficit. Els interessos serien més baixos, el capital invertiria en negocis i l’economia milloraria... Va confiar en el mercat, cegament, i va desregular l’economia. La globalització va destruir 6 milions de llocs de treball del 2000 al 2017. L’efecte electoral de les polítiques demòcrates a Michigan, Wisconsin, Pensilvània i Carolina del Nord, unes polítiques percebudes com a elitistes, va donar la victòria a Donald Trump contra Hillary Clinton.
El capital podia moure’s lliurement arreu per la manca de regulació; el treball, no. La conseqüència va ser la desocupació als EUA. Les finances varen guanyar força. Els beneficis industrials provenien de les finances: van passar del 10% als anys 60 al 40% als 2000... Fins a la crisi del 2008. Ford guanyava més finançant els cotxes que venia que fabricant-los. La financerització de l’economia.
Deixar-ho tot al mercat va deslliurar els polítics de la dificultat de decidir. El discurs venia a ser que “és el mercat qui decideix, quan es compra i es ven els individus actuen voluntàriament sobre els avantatges mutus”.
A les empreses els era més rendible comprar autocartera que invertir en mitjans de producció o nous productes. Clinton va desregular el mercat de derivats i va revocar la llei Glass-Steagall, que obligava a separar la banca comercial i la d’inversions. En teoria, segons es deia, "les innovacions financeres ajudaven l’economia perquè augmentaven l’eficiència i reduïen el risc". Era fals. El resultat va ser la crisi econòmica del 2008. El secretari del Tresor Henry M. Paulson va demanar al Congrés 700.000 milions de dòlars per rescatar el sector financer.
Obama va arribar en el punt àlgid de la crisi. Podia apostar pel seu programa progressista o adoptar el neoliberalisme. Va fitxar els economistes de l’època de Clinton, Geithner, Summers, i va optar pel capitalisme basat en les finances. El rescat que va costar milers de milions de dòlars el varen pagar els ciutadans de classe mitjana baixa, va facilitar el rancor de molta gent que havia votat per ell i esperava que fes el que havia dit. La frustració va ajudar Trump.
Va gastar milions en rescatar bancs, i és cert que va fer la llei Dodd-Frank per separar la banca comercial i la d'inversió, però 10 milions de famílies varen perdre els seus habitatges, i els gestors financers, malgrat la seva actuació desastrosa i egoista, no varen veure reduïts els seus bonus. Obama va ser la pantalla que va protegir els banquers de les ires populars. Per ell la crisi va ser un problema tècnic, creia erròniament que no era una qüestió estratègica que calia reformar amb la força de la política.
En el sector de l’automòbil, quan va rescatar Chrysler i General Motors, va acomiadar-ne els directius i va fer assumir les pèrdues als accionistes. La por a l’ensorrament de les finances el va portar a practicar una política diferent de la seguida en el sector industrial... el poder del diner és una constant.
El control de la política per les finances no va canviar. En canvi, després de la crisi de 1929, el president Roosevelt havia introduït un canvi polític profund. Però Roosevelt va forçar aquell canvi i va convèncer la ciutadania de la seva necessitat, i l’altre, Obama, va seguir la corrent i les finances varen continuar controlant la política.
Trump va venir amb el populisme de dues direccions: l’odi a les elits i la culpabilització dels immigrants. Els errors de les administracions demòcrates que el precediren va fer fàcil la demonització de les elits, i li varen fer guanyar les eleccions. Els immigrants varen passar a segon terme, però els va substituir hàbilment pel món, tot el món, “que des de fa molts anys s’ha aprofitat d’Amèrica... que jo restauraré en el seu just dret: Make America Great Again”.
Semblaria que la meritocràcia, principi bàsic de la cultura americana, podrà resoldre les desigualtats creixents de la societat. No passarà, per tres raons. Donar a les persones l’oportunitat perquè ascendeixin en l’escala social serveix de poc si els esglaons són massa alts. La meritocràcia no resol les desigualtats socials en valoració i estima, la meritocràcia no fa la societat més igualitària i homogènia, al contrari. És la tesi de Michael Sandel.
Els EUA tenen dos problemes: l’escala de valors està en crisi i necessiten un reformador que de moment no hi és. Estan governats, ara, per un narcisista que és poc intel·ligent i molt, molt egocèntric, i que es dirigeix a un objectiu equivocat com és recuperar les manufactures als EUA. S’ha d’esperar que la tempesta amaini i arribi un nou Roosevelt. No és impossible.