El grup del gat marsupial català
Hi ha catalans feliços com croquetes humanes arrebossant-se a la sorra d’una platja d’aquí a l’eternitat. I tot per la sentència del TJUE sobre els exiliats polítics catalans. Ens han dit que som un "grup de persones objectivament identificables". Digues-me grup, o banda, colla, penya, cercle... Som un tros, un bocí, un fragment, una porció. És a dir, perquè ens entenguem tots, fins i tot els gats marsupials, parlem, diccionari en vena, d’un "conjunt de persones o de coses formant com una unitat dins un conjunt més nombrós o complicat, pel fet d’estar més juntes, més íntimament unides, tenir certes semblances, una característica comuna". Un grup de gats marsupials. Un grup de porrons de clorhexidina. Un grup de formatges assilvestrats. D’acord, però els catalans des de quan som un "grup"?
Si un grup és un tros, hauríem d’anar a la fàbrica de trossos: l’escorxador. Aquí hi ha de tot i per a tothom. Menuts, vísceres, entranyes, ventresca... La cosa és tan animal-caníbal que el 1722 el jutge de la Real Audiencia de Catalunya, el català borbònic Josep de Berthamon ("Ministro para lo Criminal en la Real Audiencia, y Juez, nombrado por el Rey, de todos los bienes Confiscados y Secuestrados de este Principado de Cataluña") fa un ban públic reconeixent la gran esquarterada del sistema d’ocupació borbònic: la corrupció afamada ("mordidas", en deien); els robatoris a mansalva; espolis a granel, confiscacions de bens a dojo i tot el que fes falta mossegar contra aquell "grup de persones objectivament identificables": altrament dit, catalans. Un tros de trossos a partir d’allò de 1714. La guerra de successió-aniquilació. Austriacistes versus borbònics. Guerra planetària. Mossada permanent. I un "grup" clar, identificable, que perd: els catalans. Els que sempre perden. Per què?
Al 2023 hi ha una possible explicació en un article científic de The Royal Society Open Science del Regne Unit. La cosa és cristal·lina: el gat marsupial mascle (que només es troba al nord d’Austràlia) no passa de l’any de vida, a diferència de les dones gates marsupials. Per què? La carn. La carn és dèbil. Aquesta petita bestioleta fa llargs viatges amb únic objectiu: cardar amb la mestressa de torn. El problema és aquest: ni bed, ni breakfast. No dorm ni menja. Només vol arribar al seu destí: follar. I clar, acaba doblement exhaust. La cosa és superenrevessada i estem entre el suïcidi i el part. Els paios no acluquen els ulls ni amb escuradents encimentats per tal de cercar la fecundació d’un nou gat marsupial, però això els porta al clot. El viatge de la vida i la mort. Ja ho va dir el gran gat marsupial, català, Francesc Pujols. "La vida és com un coit, una gran confusió de cames".
L’esforç que fa el "grup" català, sempre entre la mort i la vida, és tan colossal històricament que fins i tot ens fa gràcia ser reconeguts al segle XXI com aquest "grup de persones objectivament identificables". Per fi ja som oficialment un tros. Una minoria. I en vies d’extinció. Acceptem-ho. Però tanmateix saber-ho, reconèixer-ho, és el viatge cap a la salvació final del gat marsupial català.
