El gravíssim problema de l’amanida catalana
Que a les nostres grans ciutats una amanida normal s’hagi convertit en una quimera és anormal. I esclar, em direu que quan hom va al restaurant no demana, justament, allò que té a casa per a cada dia, sinó que demana les llepolies que fan festa. Però això era abans. Quan a les cases hi havia sempre per defecte amanida. Amanida de veritat, amb pastanaga hidratada tot el matí a la nevera en un pot, api, si calia pelat, rave, que potser es tallava en forma de flor, tomàquet, amb gust, quan n’era el temps, esclar, i enciam “de la pagesa”. Avui, si em donessin rave i api en un restaurant em posaria a plorar. Ho consideraria el miracle que estem esperant de Sant Gaudí, el patró dels guiris. A casa, ara, l’amanida és de bossa o, com a molt, és un grapat de brots. Als restaurants, també.
Vaig anar, l’altre dia, a buscar planter a casa de l’estimat Pep Salsetes. Vam agafar un enciam de l’hort, el vam netejar i ens el vam menjar. Era el complement perfecte per a uns canelons fets per ell i per a una recepta de xai, que algun dia li hem de fer explicar, sense atabalar-lo. L’amanida refresca i et permet menjar més greix. És per això que als establiments castellans (que no han permès, ni permetran, un abandonament de la cuina de cada dia) t’hi posen enciam, potser del romà, i en saben distingir les diferències i els matisos. I aquella amanida és bona, té sentit, no és un farciment ridícul de qui ha decidit, tot d’una, que vol fer règim. Cap part de la nostra dieta ha estat tan salvatgement pervertida com la de la verdura. A casa meva, de petits, l’àvia posava un titella que representava un dimoni a la porta de la nevera perquè els germans no robéssim les olives i la pastanaga i, no cal dir-ho, les fulles grogoses, gairebé blanques, de l’api, que esperaven, amb aigua gelada, a dins. A l’hora de parar taula, al nen o adolescent que duia l’amanida l’àvia li deia: “Porta-ho cantant!” Volia dir que era la manera –cantar– de no anar pessigant-ne trossets pel camí.
L’amanida era una llepolia per a nosaltres, els nens. Quin nen pessigaria, ara, un brot insuls, un espinac plastificat, una pastanaga de llauna? Quin d'ells sap, ara, què és un rave?