07/05/2022

Vaig ser la “gola profunda” de Facebook. Europa ens ensenya el camí

5 min
Un mòbil amb les aplicacions de les xarxes socials Instagram i Facebook.

La transacció d’Elon Musk per privatitzar Twitter, que obre incògnites sobre el poder, la censura i la seguretat per al futur de la plataforma, es va materialitzar pocs dies després que la Unió Europea arribés a un acord històric per aconseguir unes xarxes socials menys tòxiques per als usuaris. La nova normativa de la UE, i l’ètica de la transparència en què es basa, traurà a la llum per primera vegada els algoritmes que seleccionen el que veiem i quan ho veiem als nostres comptes.

La llei europea sobre xarxes socials, austerament denominada llei de serveis digitals, és la més important de la història. Va al cor del que vaig intentar fer quan vaig filtrar informació com a treballadora de Facebook: millorar les xarxes socials sense perjudicar la llibertat d’expressió. En aquests moments, les estratègies de moderació dels continguts de Facebook, mal aplicades, deixen desprotegits els més vulnerables davant del risc de patir violència al món real i només aconsegueixen una cosa: fer enfadar a tothom.

L’octubre de l’any passat vaig fer un pas endavant amb un missatge molt senzill: Facebook era conscient que actuava amb pocs escrúpols per guanyar més diners i que els usuaris en pagaven el preu. Gràcies a les més de 20.000 pàgines de documents que vaig presentar a la Comissió de Valors i Borsa del Congrés, l’opinió pública es va assabentar del que Facebook ja sabia: els seus productes atiaven l’odi i la divisió, endinsaven els adolescents en un laberint d’autolesions i anorèxia, deixaven milions d’usuaris sense sistemes bàsics de seguretat contra el discurs d’odi o la incitació a la violència i, de vegades, fins i tot servien per vendre éssers humans a través de la plataforma.

Les grans empreses internacionals ja havien adoptat abans estratègies de maximització de beneficis a costa de l’interès públic. Ho hem vist amb la contaminació i la indústria química, el danys ambientals provocats per l’extracció de recursos naturals i les hipoteques abusives ofertes pels serveis financers.

El que distingeix les males pràctiques d’aquestes indústries de les grans tecnològiques és ben senzill: hi ha lleis que les obliguen a assumir les seves responsabilitats. Això és el que ha de fer un govern en un capitalisme democràtic: reconduir el mercat perquè estigui al servei de l’interès públic. Quan un poder monopolístic concentrat privilegia una minoria per damunt de la majoria i distorsiona el funcionament del mercat lliure, fer aquest tipus de correcció és fonamental.

L’aplicació de la nova llei europea serà tan important com la seva aprovació. És una normativa extensa i exhaustiva, no gaire diferent dels estàndards de seguretat alimentària que regulen la higiene i l’etiquetatge dels al·lèrgens. Però el que també cal destacar és que se centra en la supervisió del disseny i l’aplicació dels sistemes (com ara el comportament dels algoritmes) en lloc de dirimir si un discurs és bo o dolent.

La llei exigeix que Facebook i les altres grans xarxes socials siguin transparents sobre els continguts que es difonen i comparteixen viralment a través de la plataforma. I s’han d’aplicar mesures de protecció dels consumidors a funcionalitats que, entre altres coses, espien usuaris, fomenten addiccions infantils o erosionen la seguretat pública. Ara que per fi s’exigeix transparència, serà més fàcil per als reguladors europeus i la societat civil comprovar si les empreses compleixen les normes.

Aquestes normes s’assemblen als sistemes dels Estats Units que obliguen les farmacèutiques a controlar la seguretat dels fàrmacs i a facilitar que l’Administració d’Aliments i Medicaments faci una avaluació independent dels seus resultats. La majoria de ciutadans no coneixem aquestes normes, però tots estem encantats que existeixin.

La nova disposició que facilita l’accés a les dades permetrà una investigación independent de l’impacte dels productes de les xarxes socials en la salut i el benestar públics. Per exemple, Facebook, Instagram i d’altres hauran d’obrir la caixa negra de les pàgines, publicacions i vídeos que reben més “m’agrada” i comparticions, cosa que ens oferirà informació sobre els resultats dels algoritmes.

Gràcies a això, milers de persones, no només les que treballen en aquestes empreses, podran acostar-se als complexos problemes relacionats amb com els mercats de la informació modifiquen els avenços socials. Com a especialista en algorítmica i científica de dades, estic entusiasmada. Ja no dependrem de les explicacions de les empreses quan ens diguin que estan intentant resoldre un problema de seguretat. Si volem una rendició de comptes dels inversors i supervisar les grans empreses, només cal diagnosticar amb precisió els problemes que causen els seus productes, idear solucions i assegurar-nos que la indústria les aplica de debò. S’ha acabat l’època del “confia en nosaltres”.

Per què s’ha fet això a Europa? Per què no als Estats Units, que ha donat a llum aquestes tecnologies tan fantàstiques? Europa sap que les estratègies de censura de Facebook fallen a les societats en què es parlen moltes llengües perquè fa falta un sistema de censura per a cada idioma. Només l’estratègia de centrar-se en la seguretat del producte funciona d’una manera equitativa en totes les llengües, fins i tot en les menys parlades.

Europa està aprovant uns canvis que el Congrés dels EUA intenta dur a terme des de fa anys amb una llista de projectes de llei de demòcrates i republicans. Però, als Estats Units, el propietari de Facebook i Instagram, Meta, inverteix grans sumes en grups de pressió i especialistes en comunicació perquè donin resposta a les inquietuds sobre el discurs d’odi, les teories de la conspiració i la desinformació.

Les tecnològiques plantegen fal·laçment el camí a seguir com una disjuntiva entre la llibertat d’expressió i la seguretat. Meta afirma que li encantaria garantir la seguretat de tothom, però aquesta seguretat es produiria a costa de la llibertat d’expressió. Els documents que acompanyen les meves revelacions presenten un panorama diferent: Meta és conscient que els seus productes donen la màxima capacitat de difusió a les idees més divisives i extremes, però en canvi sabria desplegar aquestes productes de manera que fos el cervell humà qui dirigís la nostra atenció i no exclusivament els ordinadors. Hi hauria opcions com eliminar els robots que propaguen la desinformació, exigir als usuaris que facin clic en un enllaç abans de tornar-lo a compartir o contribuir a impulsar una distribució d’informació més conscient fent que els usuaris copïin/enganxin continguts compartits amb gent que no són amics dels amics. Són opcions que poden reduir el discurs d’odi, els continguts nocius i la desinformació.

Així doncs, per què Facebook no les ha aplicat del tot? Aquests canvis allarguen el procés i endarrereixen lleugerament la difusió del contingut, la qual cosa també vol dir que es frena una mica el creixement dels beneficis de Facebook. El fet que la companyia se centri tant en els beneficis trimestrals els ha privat de l’oportunitat de construir un èxit amb visió de futur; estarem més predisposats a ser usuaris de Facebook d’aquí deu anys si ens ofereix seguretat i és agradable d’utilitzar. Discutir sobre la censura només serveix perquè Facebook faci valer els seus interessos, mentre els nostres amics, veïns i legisladors s’embranquen en un diàleg de sords que no s’acabarà mai.

Ho diré ben clar: la censura no és la solució. Podem tenir xarxes socials que ens connectin amb els nostres amics i familiars i que no provoquin fractures entre els nostres compatriotes.

Europa ha traçat un camí que podem adaptar al nostre sistema -típicament nord-americà- i seguir.

Copyright The New York Times

stats