De l’article de l’escriptor Carles Grandó (Tuïr, Rosselló, 1889-Perpinyà, 1975) a La Veu de Catalunya (29-VI-1930) amb motiu d’inaugurar-se ara fa noranta-cinc anys al parc de Montjuïc, de Barcelona, un monument al poeta Frederic Mistral (Maiana, Provença, 1830-1914) en el centenari del seu naixement. Carles Grandó va publicar aquest text commemoratiu en la seva condició de Síndic de la Mantenença de Catalunya en territori de l’estat francès.
Conegut és Frederic Mistral en tots els nuclis socials com autor inspirat de Mireia. Les traduccions d'aquesta obra, entre altres, la catalana, de Maria-Antònia Salvà, han expandit arreu el seu geni poètic. L'òpera de Gounod, construïda sobre un llibret més que menys encertat, si no reflecteix la bellesa original de l’obra, ha popularitzat el nom del poeta. I malgrat que els seus altres llibres (Celandal; Nerto, traduït per Jacint Verdaguer i per Colom; El Roser; La reina Joana; Les illes d’or; Les olivades; El tresor del felibritge)no hagin arribat a totes les mans, sembla natural que l’opinió no s’hagi fet càrrec dels mèrits literaris i de la magnífica feina d’investigador del gran provençal. [...] Als camps abundosos del Migdia veiem com les tradicions d'amor al passat, a la llar, a la llengua, granen darrera el pas de Mistral; veiem com els pobles d'Oc han reprès, a punt i moment, llur anar natural, llur cara sencera, llur tret nacional, com s'és deslligat el delit atàvic al ritme d'un ballet, d'una sardana o d’una faràndula, com s'han commogut els cors al so d'una frase del país, on cada mot és un amic que us riu, que us amanyaga, que us desperta la sang. Aquest impacte sovint renovellat de la seva ànima romàntica menava Mistral a atiar la consciència ensopida del Migdia, a ésser l'apòstol de la germanor dels pobles d'Oc, i amb Balaguer, Quintana i algun altre valent, l'artesà d'una fonda amistat entre els fills del Montserrat i del Montseny, i els hereus de la Camarga o del Ventós. Per damunt les fronteres, la seva visió de la unió llatina arborava en nobles vies la senyera dels més generosos ideals. ¡Quin llevat prometedor de sana humanitat entre pobles aparentats per la història i la llengua, tots hereus de la flama viva de la civilització romana! [...] És bo recordar aquestes idees, per sort represes ara. L'esdevenidor dirà si tenia raó Mistral en el seu desig d'unió dins la pàtria, d'unió entre pàtries. Aquest sentiment el volia reviscolar ell tornant el poble a les seves fonts naturals, a la seva parla, mirall del pensament, als seus costums, mirall de la família, tot ço que marcava la seva virtut. Ell sostenia amb raó que el centralisme excessiu eixuga les aigües vives de la pàtria. Perdre l'amor a la llengua equivaldria, segons ell, a perdre la nostra originalitat, la vida pròpia, seria produir ànimes destenyides, despreses de la fe que s'arrapa a cada recó de terra, cors indiferents, desarrelats, que per poc deixarien la nació o l'encant. Ell tenia aquesta visió clara entre pobles, en una corprenedora harmonia on cada nota diferent contribuiria a l'acord perfecte de conjunt. ¿Què ens ensenya la natura en la infinita matisació dels seus aspectes, en la diversitat de la creació? Dels colors distints de cada regió, de cada pàtria, estretament apariats i fosos, ell veia, al prisma clarivident del seu geni, la llum pura de la unitat llatina. La glòria alada del mestre de Maiana serà haver pressentit i cantat aquests grans secrets de vida.